Elles també tenen veu en el folk
Més enllà de la figura del “cantador” de taverna, les dones reivindiquen el seu paper en la cançó de tradició oral
El 63% de les cançons d’amor i desenganys les canten dones i un 72% de les picants, homes
Sota una imatge de conte, moltes cançons parlen de violacions, incestos i maltractaments
Diu la primera estrofa d’una de les cançons de temàtica picant, de les poques que canten les dones, recollides a l’arxiu en línia del Càntut , un projecte nascut el 2012 per recollir i difondre la cançó de tradició oral a les comarques gironines, a partir de la iniciativa de recuperació dels mestres Albert Massip i Francesc Tomàs, i que compta amb tres vessants: el cançoner, el festival i les produccions, que enllacen la tradició oral amb l’actualitat: “En un taller de modistes / va passar un cas tot xocant;/ van posar-se totes tristes / trobant-se a faltar el fil blanc.” La canta Llúcia Gou de les Preses (Garrotxa). De les 64 cançons amb lletres picants del Càntut, només 18 les canten les dones. “És un repertori que han cantat els homes, que és el que més ens ha arribat, però també les dones que, per carnaval, deixa-les anar”, explica la violinista i etnomusicòloga Anaís Falcó, que va fer el treball de màster sobre els cants de les dones de l’Alt Empordà per carnaval. Falcó assenyala, per una banda, que els folkloristes no van recollir prou el paper de la dona en la cançó de tradició oral i per l’altra els eufemismes de les lletres, “que a ciutat no s’entenia”. D’aquí el fil de les modistes que retrobem a La filadora “que canten els senyors de l’Orfeó Català sense saber que fila significa una altra cosa”.
Anaís Falcó, que forma part del grup Tornaveus , majoritàriament femení amb voluntat de reivindicar aquest aspecte de gènere en la cançó d’arrel tot i que el seu projecte principal és Corrandes són corrandes, explica que la figura del cantador, masculina, neix arran de la posició social que ocupa. Cantarà a la taverna, mentre que la dona servirà. En canvi és en l’ambient carnavalesc, quan hi ha l’intercanvi de papers, i la dona “pren el poder”, amb cançons que són balls cantats: “Es diu tot allò que habitualment no es diu públicament, amb lletres amb un punt atrevides.” L’especialista explica que aquest punt d’inflexió per a la dona és en el període de festes que hi ha entre Nadal i carnaval amb aplecs com el de Santa Àgata, que és quan “a molts pobles les dones passen a governar”. També és propi de les dones les cançons vinculades a les captes de les marededeus. “Captaven pel carrer a demanar monedes per a la verge i si s’acompanyaven d’algun instrument era de percussió, perquè no es considerava un instrument musical en si”, diu.
D’aquest món musical perdut , el territori femení indiscutible, són les cançons de bressol i criança. De les 23 cançons d’aquesta temàtica al web del Càntut –en total n’hi ha registrades 1.315– només cinc les canten homes; el 78% les canten dones. “Amb les cançons de falda, les reines són elles”, assenyala l’etnomusicòloga fent notar també uns girs de veu, els cops de glotis, unes formes de cantar úniques en aquest estil.
Masclisme i denúncia
Anaís Falcó denuncia que el folk, a diferència de finals dels anys noranta, no es troba en el seu moment més àlgid: “Sí que hi ha artistes coneguts que es fixen en aquest món, però mediàticament se li fa poc cas.” Fa una crida a protegir un patrimoni que és de tots: “La música tradicional està lligada a una identitat, a una gent, a emocions, a un poble que l’han fet ser; és material altament sensible.” En aquest sentit també reivindica més paritat en la programació de festivals. Però vol posar el focus en les lletres, el contingut del que es canta: “Darrere la imatge de conte de moltes d’aquestes cançons de narratives com La presó de Lleida, Sota el pont de Lió o Deldarita, el que hi ha són maltractaments i incestos, situacions molt dures com casaments forçats o violacions. La dona serveix només per casar-la. Com ho cantem avui, això?” Explica que alguns han optat per canviar les lletres però ella és partidària de cantar l’original per “explicar el problema”: “Canviar-ho és negar una memòria i una realitat”. Fent un paral·lelisme amb les sèries de televisió, assenyala que les cançons servien per visibilitzar el problema social: “Cantant-ho es fa públic i si algú també ho pateix es busca una solució.”
Al repertori del Càntut s’hi pot trobar el llegat de les cançons de les àvies. Serà amb la professionalització de la “dona cantant”, amb figures com les cupletistes del Paral·lel, o els boleros que s’escolten a les ràdios, quan les dones, als cosidors o a les cuines, les acaben incorporant, “imitant així a les dones artistes”. De les 87 cançons d’amors i desenganys del Càntut, 55 de 87 són protagonitzades per dones (63%)
Més enllà del bressol, les dones també canten cançons reivindicatives, amb missatge polític apreses a les fàbriques o de transmissió familiar. Hi Les lletres parlen de soldats a l’Àfrica i dels Borbons però també de participació política. Isabel Expósito, de les Planes (Garrotxa), va aprendre del seu pare Lluís Les votacions : “Quan veieu que se us acosti / el dia d’anar a votar, ja cal que tanqueu les portes/ que no ens vinguin insultar/. L’amo us vol treure de casa/ si a cas no li dem el vot/.