Una veu clàssica

El cantant, pianista i compositor solsoní Eduard Gener va aprofitar el confinament –prologat i ampliat en el seu cas per una lesió– per continuar fent música i per llegir, sobretot clàssics, i aquestes dues activitats han confluït en el seu quart disc en solitari, amb un títol tan poètic com Enyoro el teu amor tan dolç, que ha gravat al seu estudi i ha publicat amb el seu segell –en el qual és soci amb Guillamino–, tots dos batejats amb el mateix nom: Jezz. El disc ja es pot adquirir en CD o descàrrega digital des de fa uns dies a Jezz.cat , i arribarà a les plataformes dimarts vinent.

L’estil i la veu d’Eduard Gener són inconfusibles, si s’han escoltat els seus discos anteriors, publicats amb regularitat biennal: Les avingudes (2015), Diumenge (2017) i Vitamina D (2019). Música elegant, que s’alimenta d’influències eternes: el jazz de Nova Orleans, el blues primigeni, el soul i el rhythm-and-blues dels anys cinquanta i seixanta, tot això mesclat amb un concepte de cançó gairebé pop. “Intento mantenir-me al marge de les modes i tendències, que són conceptes molt capitalistes, i faig el que m’agrada. Animat per l’exemple del músic californià Nick Waterhouse, que té més o menys la meva edat i treballa també amb sonoritats antigues, sense complexos, vaig decidir que m’havia cansat de buscar i que, si havia trobat un vestit musical que m’anava bé, havia de continuar en la meva línia”, explica Gener, que tampoc no vol recrear-se en el revisionisme del passat, ni en el seu vestuari, ni en el concepte gràfic dels seus discos, i encara menys en la seva música, que també té influències del segle XXI. I en què es nota que ha estat llegint els clàssics? En els llibres que té sobre el piano a la portada del disc, però també en cançons com ara Calipso, inspirada per aquesta mussa de l’Odissea.

Gravat “a la manera antiga”, amb instruments dels anys setanta i poca microfonia, Enyoro el teu amor... és un exercici d’autogestió: Eduard Gener ho va gravar tot, excepte la bateria (Andreu Moreno) i alguns saxos (Sander Aranda i Nil Mujal). A la seva ciutat, li dedica Catalana second line (de Solsona a Nova Orleans), en què reivindica la Catalunya interior, la segona línia, i també evoca les singulars connexions musicals entre el carnaval de Solsona i el jazz de Nova Orleans, gràcies al músic Joan Roure (1921-1990). El primer single i videoclip és Quan te’n vagis .

La presentació oficial del disc tindrà lloc el 17 d’abril al Teatre Comarcal de Solsona (19 h).