Ànima de fotògraf

Els fotografies també roben un trosset de l’ànima del fotògraf, no només de la persona fotografiada. Ho diu el fotoperiodista nord-americà Eugene Smith (1918-1978) en la pel·lícula El fotógrafo de Minamata, presentada al Bcn Film Fest, i Johnny Depp va fer seva la frase ahir en una multitudinària roda de premsa del Bcn Film Fest. L’actor va arribar amb una hora i mitja de retard a l’hotel Casa Fuster de Barcelona, vestit i despentinat amb el seu calculat estil casual (ulleres fosques, gorra irlandesa, mocador al coll, anells enormes, arracades, jaqueta negra...), i va compensar l’espera amb una hora de roda de premsa de respostes llargues i un to afable.

“Jo crec que sí, que les fotografies roben un tros d’ànima –va afirmar l’actor de Piratas del Caribe–. Fotografiar és com un ball, un renuncia a unes coses i l’altre renuncia a d’altres. Eugene Smith va aconseguir arribar a la noblesa de l’ésser humà. Al final de la seva vida, ho havia vist i donat tot, a través del ball de la fotografia, amb milions d’imatges.”

Johnny Depp, gran estrella d’un festival que vol fer de motor de la recuperació del públic a les sales, va comparèixer a la roda de premsa juntament amb el productor Stephen Deuters i el director i guionista d’El fotógrafo de Minamata, Andrew Levitas. L’actor és productor també d’aquest film, i de Crock of Gold: Bebiendo con Shane MacGowan, documental estrenat ahir. Tant Eugene Smith com el cantant de The Pogues són alcohòlics, i Depp va reflexionar sobre la relació entre creació artística i addiccions: “Els artistes necessiten eines que els permetin parlar de la teva pròpia veritat, per explicar una història. Això ha passat des de sempre amb artistes i escriptors que hem admirat moltíssim. Per exemple, Van Gogh era profundament infeliç, es consumia a poc a poc amb un foc intern. Baudelaire consumia opi, haixix, vi... per afrontar les nombroses capes de dolor intern que patia. També hi ha còmics que es dediquen a fer-nos riure i sovint són persones soles i infelices, el seu art prové del seu propi dolor.”

“Soc l’últim a considerar-me un artista”, aclareix Johnny Depp. Creu que “els artistes són persones capaces de canalitzar les seves pròpies emocions”, i de vegades en paguen un preu alt: “Eugene Smith sabia qui era, sabia el que volia i que faria tot el que calgués per aconseguir el seu propòsit. I quan ets així, per força ets una persona solitària.”

Eugene Smith passava un mal moment de la seva carrera, el 1971. I la revista Life, un símbol del fotoperiodisme durant dècades, estava en crisi per la competència de la televisió. L’editor, interpretat per Bill Nighy, va acceptar una proposta de Smith. “Minamata era un petit poble de pescadors que treballaven al mar i en treien el seu aliment –explicava ahir un Johnny Depp reivindicatiu–. I una gran corporació que tenia una fàbrica allà va estar vessant mercuri a les seves aigües durant molt temps, sabent que era perjudicial, fins que van convertir aquella zona en un veritable malson. Abans i després hi ha hagut molts casos denunciats als Estats Units i arreu del món. El que n’informen volen explicar la veritat, però sempre hi ha forces superiors que no volen que ho expliquis tot i són capaces de fer canviar els titulars.”

Andrew Levitas reivindica l’exemple de Minamata: “Són un grup de persones que van saber rebel·lar-se i fer sentir la seva veu. Tots hauríem de ser capaços de dir prou. Tenim dret a beure aigua potable i respirar aire net, formen part dels drets humans més fonamentals.” Johnny Depp es mostra, malgrat tot, optimista: “Hi ha grans corporacions que volen guanyar diners a qualsevol preu. És cert que existeix l’ambició i l’odi, però també hi ha amor i esperança. Mirem, per exemple, el paper que han tingut en la pandèmia els metges i les infermeres. Són com algú que salta per posar-se davant d’una persona i protegir-la d’una bala. Aquestes forces sempre seran més poderoses. La veritat i la llum regnaran sobre l’obscuritat.”