Un esmorzar punxant

Abans de la pandèmia, era tradició que el maratonià dia de Sant Jordi comencés amb un esmorzar multitudinari del món literari. Durant una bona colla d’anys, la gran trobada matinal, pantagruèlica, amb pretensions glamuroses i algun toc carnavalesc que feia una mica de vergonyeta, la va allotjar l’hotel Regina del carrer Bergara. Fins que l’Ajuntament va contraagendar amb un esmorzar formal al Palau de la Virreina. Ahir el va reprendre després del parèntesi de l’any passat, però amb un grup reduït d’assistents, no gaire més d’una vintena, entre polítics i representants del sector, complint amb la normativa Covid.

Sort que hi havia poca teca (aigua, sucs, cafè, fruita, fruits secs) perquè alguns potser s’haurien ennuegat amb el punxant discurs que va fer Pol Guasch, un sortir-se del guió protocol·lari com una catedral. “Política institucional i literatura són antònims. Aquí [referint-se a l’acte] de literatura no hi ha res.” D’entrada, l’autor de Napalm al cor, pel qual va guanyar el sisè premi Llibres Anagrama, va deixar clar que no pensava parlar en nom dels escriptors, el paper que a priori li tocava fer i que tants d’altres haurien assumit sense importunar el poder, perquè això, va dir, implica “evocar harmonia i connexió“. “Quan diem la paraula ‘tothom’ no pensem en qui deixem fora.” Tampoc el feia sentir còmode que l’haguessin escollit “per ser jove, el tall fresc, i per encarnar alguna cosa semblant a la diversitat”. I amb fermesa va mirar als ulls aquells que convidant-lo l’havien instrumentalitzat “per compensar vuit anys seguits de pregó en castellà i per escenificar una convivència inexistent”. El darrer pregó en català el va fer Albert Sánchez Piñol el 2013. La pregonera d’aquest any, Irene Vallejo, també era ahir a la Virreina.

L’alcaldessa Ada Colau, asseguda a primera fila. La consellera de Cultura, Àngels Ponsa, va fallar a última hora i hi va enviar el secretari general Lluís Baulenas. “Hem de deixar de dirigir-nos a la classe política pidolant alguna cosa per dirigir-nos a les persones que fan les paraules, que viuen les paraules, i que permeten que la literatura pugui existir. Dit d’una altra manera, hi ha les forces que creen i mantenen el món i després hi ha les forces que expropien aquesta creativitat en favor del benefici”, polític i econòmic, sovint dissolts.

Encara més: “La literatura ho pot ser tot menys mercadeig. A la literatura no hi ha pactes ni concessions, no es negocia amb el racisme, amb la persecució de les llengües, no es ven el text al millor postor, no s’enganya en nom del propi interès. La literatura eixampla, no constreny.”

La clatellada final: “Amb el convenciment que aplaudireu una persona que mai no llegireu i que poc us importa, amb la por del blanqueig i la simplificació de les paraules i amb el dubte de la seva força en l’època de la banalitat política, acabaré dient que la literatura és una tasca humil de cures i d’acompanyaments.” I un bonus track: “Encara ha d’arribar el text que faci amb el món el que hem estat capaços de fer, entre altres llocs, a Urquinaona.” Valent.

Doncs sí, el van aplaudir, i amb entusiasme.

L’alcaldessa havia intervingut abans i sempre quedarà l’interrogant de si hauria modificat el seu discurs per trampejar l’àcida lucidesa de l’escriptor, que també va admetre que no s’ho pot permetre, de ser escriptor, en absència d’una renda bàsica universal. Però de fet Colau, per diplomàtica que fos, no va dir res que no benpensi molta de la gent que fa i viu la gran jornada del llibre. Que és un dia “emocionant”, enguany més i tot, sense deixar de ser atípic (quan tornin les aglomeracions potser arribarem a enyorar aquesta edició). El 23 d’abril, hi va afegir, és una festa “imprescindible”: “Per això va ser trasbalsador i traumàtic quan la vam haver de suspendre l’any passat. El Sant Jordi del 2020 va ser una de les imatges més distòpiques de la pandèmia. Aquest és un Sant Jordi més carregat d’esperança i alegria per la necessitat de retrobar-nos a l’espai públic.”

“La cultura és essencial, i no només segura, per a una vida digna i feliç, individual i col·lectiva”, va exclamar l’alcaldessa, tot reivindicant-la com a antídot en un moment d’emergència. La sanitària, però també “la dels discursos d’odi creixents”. I ho va brodar apostant per una cultura que ens ajudi “a imaginar noves formes de vida. No podem tornar al que teníem abans”, al que, en definitiva, ens ha dut a aquest col·lapse mundial.

Colau va tenir un record per als presos polítics independentistes, tot i que, com de costum, només va mencionar específicament Jordi Cuixart, “un home de cultura, diàleg i pau”, cosa que fa “especialment greu” la seva privació de llibertat. “És una barbaritat”, va concloure.

L’esmorzar íntim de la Virreina no va donar per a més. A fora començava la feina, una mica més lluny de la Rambla lliure de parades de llibres. El president del Gremi d’Editors, Joan Sala, va marxar corrents. S’ensumava que seria un bon Sant Jordi. “Poder tornar a fer coses als carrers és l’èxit principal.” I insistia en la mateixa idea: “Aquest any el que importa no són les vendes, sinó sentir-nos a prop.”