M’interessen només els homes bons. El cinema s’ha dedicat massa a vanagloriar el dolent
Bernat Salvà-Barcelona
Ja han passat 29 anys des que Fernando Trueba va guanyar l’Oscar amb Belle époque i, contràriament al que s’hauria imaginat, el cinema d’època ha esdevingut una constant a la seva filmografia. El olvido que seremos , una proposta que li va arribar des de Colòmbia i que va rodar en aquest país, s’ambienta als anys 70 i 80 i recrea la història del doctor Héctor Abad Gómez, home de família i pioner de la sanitat pública al seu país. La pandèmia ha afegit actualitat, malauradament, al personatge interpretat per Javier Cámara. El director diu que no ho ha passat especialment malament a causa de la Covid-19: “He estat molt tancat, però a mi ja m’agrada estar-hi. Em podrien tancar en una biblioteca i deixar-m’hi tota la vida, i estaria bé.” Tant ell com els actors van presentar la pel·lícula al recent BCN Film Fest. Abans, va passar pel Festival de Sant Sebastià i va obtenir l’etiqueta de selecció oficial del Festival de Canes. Avui arriba als cinemes.
Interessen menys al cinema els homes bons com Héctor Abad Gómez que els malvats, els genis o els homes conflictius?
Jo soc molt limitat, només m’interessen els homes bons. Els dolents no m’interessen, i els genis no sé ben bé qui són, tot i que n’he conegut algun. La gent dolenta és molt avorrida, a part de perillosa. Crec que el cinema s’ha dedicat massa, d’una manera malaltissa, a vanagloriar el dolent. Hi ha dolents famosos en la història del cinema, però no m’interessen. Parlar dels bons també és perillós, sembla que estiguis fent una pel·lícula edificant, com uns llibres que odiava de nen que s’anomenaven Vidas ejemplares. Preferia els llibres d’aventures. El olvido que seremos és sobretot una pel·lícula sobre un home decent, un humanista, un home íntegre que fa el que creu que ha de fer, i fins i tot quan l’amenacen, segueix fent-ho, no s’arronsa. És molt valent.
El doctor Héctor Abad assumeix el seu destí tràgic?
Jo crec que no, no l’atreia gens tenir un destí tràgic, almenys pel que jo sé d’ell. Però creia que un home ha de fer el que ha de fer, i un no es pot passar la vida espantant-se per les amenaces d’uns i altres. D’una manera o una altra, tots som amenaçats en alguna ocasió al llarg de la vida, i és important no arronsar-se. Fins i tot si un té por, ha de fer el que ha de fer.
Em recorda l’arquetip del científic o intel·lectual d’esquerres que s’implica en la defensa dels desvalguts...
Això és el que ell feia, però a Llatinoamèrica, per fer aquest tipus de lluita et titllaven d’esquerres, encara que tu no volguessis. Si et preocupaves pels pobres ja eres un perillós comunista, i aquest home no ho era. Ell mateix ho diu a la pel·lícula i ho deia en la vida i als seus escrits. Ell no anava venent cap ideologia, paradís o un món millor, ell volia millores concretes per a la gent. En ser un científic, un metge, els seus objectius no eren ideològics o polítics, eren canviar la realitat, fer el que estigués a la seva mà per canviar-la. Molta gent que no és de cap ideologia concreta es jugava la vida per salvar persones en conflictes i guerres arreu del món. Al final aquesta és l’única gent que val la pena, la que és capaç d’ajudar no per raons polítiques, sinó humanistes.
Com va acabar rodant aquesta pel·lícula a Colòmbia?
Jo coneixia el llibre. Als directors sempre ens proposen llibres que no ens agraden, per idees brillants d’alguns productors. Sempre que m’envien alguna cosa no m’interessa, però em va passar la cosa raríssima que em van enviar un llibre que m’agrada molt. A priori pensava que no era possible fer una pel·lícula d’aquest llibre. Em va arribar pel productor, Gonzalo Córdoba, i pel seu autor, Héctor Abad Faciolince. Som íntims amics, amb tots dos, i de comú acord van decidir proposar-me a mi la pel·lícula.
Per què li va agradar el llibre?
Em va atreure l’emoció, la veu que hi ha en el llibre, la sinceritat d’aquest home quan era nen i els records del seu pare, com el va educar i ensenyar. Aquest procés és molt bonic. I la manera de narrar d’Héctor és molt delicada, poètica. Per això ha emocionat centenars de lectors a tot el món i hi ha tanta gent que l’estima. És molt perillós per fer-ne una pel·lícula, hi ha tots els que l’han llegit i han sentit tantes coses.
Per això al principi quan li ho van proposar s’ho va pensar?
Sí, per aquesta mena de covardia, diguem-ne. Als llibres molt bons cal tenir-los molt de respecte en el cinema. Però al final vaig decidir tirar-me al fang i fer la pel·lícula, i no me’n penedeixo gens. Em sento molt feliç d’haver-la fet.
La pandèmia ha subratllat alguns aspectes d’aquesta història, que parla de sanitat pública, de vacunar la població...
Aquestes coses en condicions normals et fan pensar que és molt oportú, però ara no puc dir “que bé!”, sinó que, malauradament, la pel·lícula és més oportuna que abans. Al final, això és el menys important, l’important és que les pel·lícules siguin bones, que hi hagi cinema. No hem de parlar de les seves intencions, perquè, com se sol dir, de bones intencions l’infern n’és ple. Les pel·lícules han de ser jutjades pel que són cinematogràficament, i per mi, l’important de fer aquesta pel·lícula era fer cinema com a mi m’agrada. Per exemple, volia la música de Zbigniew Preisner perquè aquesta pel·lícula no requeria una música folklòrica, nacional, sinó una música que surti de dins la història, dels personatges, i Preisner és un especialista en això. Aquesta pel·lícula té elements força clàssics i altres de moderns, i espero que es fonguin bé.
És cert que va començar a somiar en la pel·lícula?
I tant, sempre somio molt en els guions i en les pel·lícules. En aquesta hi he somiat fins a l’extrem de pensar que havia de cridar un metge, perquè em passava cada nit donant voltes al pla el dia anterior, i en arribar al rodatge ho explicava a l’equip. Un dia que no vaig somiar res van quedar decebuts. No em treia la pel·lícula del cap ni dormint, hi pensava les 24 hores del dia.
Mirant la seva filmografia, crida molt l’atenció la gran quantitat de pel·lícules d’època. Per què?
No ho sé. Mai havia pensat que faria pel·lícules d’època, creia que només faria comèdies ambientades en l’actualitat. Normalment les comèdies no són d’època, solen ser actuals, relacionades amb el present.
Què l’ha portat a fer-ne tantes?
Pensava que eren molt cares i inaccessibles, era un tipus d’indústria en què jo no treballaria mai. La primera pel·lícula d’època que vaig fer va ser El año de las luces [1986], que era una història que li va passar a un amic meu. Em va explicar un episodi de la seva infantesa i vaig pensar que, si un dia feia cinema, faria aquesta pel·lícula. Com que feia molt difícil arribar a dirigir, li vaig dir que ho escrivís i ho vam enviar a alguns directors, però no vam tenir respostes de cap dels tres directors a qui ho vam enviar. Va anar bé, perquè així ho vaig poder fer jo. Després de fer Sé infiel y no mires con quién, que va tenir molt èxit, el productor em va demanar què volia fer i li vaig dir aquesta pel·lícula, que passa l’any 1940. I em va dir: “Genial, el que tu vulguis!” Li vaig proposar trucar a Rafael Azcona i em va dir que molt bé. I així vaig fer la meva primera pel·lícula d’època.
Van anar sorgint projectes d’època a la seva filmografia?
És clar. A més, crec que en totes les coses que he dit que faré o que no faré, he acabat fent el contrari. La vida et fa canviar.