Una pel·lícula en crisi

Hi ha un cert consens a assimilar que vivim un temps de crisi. Però aquesta crisi no és només econòmica sinó també creativa, potser per això la temporada cinematogràfica és una de les més avorrides de les darreres dècades. Davant d'una pel·lícula d'aventures, estiuenca, protagonitzada per Tom Cruise i Cameron Diaz és lògic que els espectadors desitgin trobar-se amb un divertiment capaç de donar-nos alguna sorpresa. L'ombra dels tres títols de la saga Missió impossible no fa més que imposar-se, ja que eren uns films rodats amb precisió en què la seva estilització formal ens oferia més d'una sorpresa. Les picabaralles entre una parella perduda en un món en què l'acció és excessiva també ens pot fer pensar en alguna referència simpàtica com Mr. and Mrs. Smith, de Doug Liman. Noche y día, de James Mangold, vol ser una mica de tot això, però els seus resultats són patètics i demostren que la crisi del sistema pot ser també una crisi del cinema, fins i tot del cinema espectacle que fa uns anys vivia en un bon estat de salut.

Noche y día parteix com Missió impossible 3 d'un pretext –el Mac Guffin hitchcockià– absurd. La pota de conill de la tercera part de la saga és substituïda per una pila que pot transformar el destí de la humanitat. El guió aposta obertament per l'anul·lació de la versemblança i ens permet veure com un gran avió pot volar sense pilot i aterrar enmig d'un camp de blat de moro o com una moto s'infiltra enmig de l'encierro d'uns sanfermines que tenen com a escenari els carrers del barri de Santa Fe de Sevilla. Tota la pel·lícula funciona a partir d'un seguit d'escenes límit d'acció que volen convertir l'atracció en un gran espectacle mentre posen en crisi les lleis de la gravetat. No es tracta de veure com els herois se'n sortiran, de cada situació, sinó pensar què seran capaços de fer per anar cap a accions esbojarrades situades més enllà del límit d'allò possible. Tots aquests elements estan subratllats pel joc que s'estableix entre la parella protagonista. Ell –Tom Cruise– és un espia disposat a tot, que mata com si estigués dins d'un videojoc i que s'ho agafa tot amb una clarivident parsimònia. Ella és una noia despistada que quan se sent perduda en un univers d'acció i aventura veu com augmenta la seva libido. La idea més original es troba present en l'estructura del film. El pas de la vigília al somni permet que els protagonistes es despertin a diversos indrets del món, sense haver de justificar com s'ho han fet per arribar allà, ni per què hi han arribat.

Tots aquests ingredients podien convertir Noche y día en un film refrescant, on darrere de les opcions més espectaculars podia emergir un desig de descoberta de noves formes, com passava amb els tres episodis de Missió impossible. James Mangold (A la corda fluixa) sembla sentir-se perdut dins d'una proposta que el sobrepassa. La pel·lícula no té cap mena d'encant, les coses es resolen sense sentit de l'humor, la parella protagonista no té cap mena de feeling i els moments més delirants demostren una manca absoluta d'inventiva.

Noche y día és el resultat d'un model de cinema que vol recuperar formes recents sense saber com avançar. El més preocupant és que aquesta temporada tots els films d'acció punxen. No n'hi ha cap que valgui la pena, ja que els estudis pensen en altres coses.