Alquímia

Tot passejant veieu caure la tarda dins el plàcid jardí del castell, un punt de tramuntana esventava el fàstic de la calorada, l'aire us reviscolava el cos mentre els ulls advertien un gruix de gent, d'edats prou sòlides i vetustes, que s'encaminaven amb aquella càndida inconsciència de l'anada del xai cap a l'escorxador, tot guipant un camp d'userda. I és que per molts Carlos Santos era una pur misteri...

Aquest any, el XVII Concert de Música Catalana adjurava del classicisme a favor de la contemporaneïtat. Encert total. Aquells que s'esperaven la sardana d'antany haurien de somiar-la, perquè si alguna cosa quedava ben clara era la innovació.

Part primera: la cobla interpretava cinc sardanes lliures amb una orquestració rica, plena de color i cromada amb percussió. Sensacional Rhapsody for cobla de Kevin Kaska, que amb una meravellosa mescla d'ecos jazzístics fins s'aproximava al western. Aire festiu, to alegre i distès, estupenda diversió.

Part segona: la cobla executava Fantasies del Ges, de Pitu Chamorro, caprici deliciós en tres parts en què capien ecos de tango, vals i swing. Magnífic moment. Gent entusiasmada. Apareixia llavors Jordi Molina, descalç i empunyant una tenora, resseguint una esfèrica repetia, un i altre cop, sons i gestos, fins a adormir-se. Gent estupefacta. Riotes, befes... Tot seguit s'estesava al terra, la tenora com un penis desfermat i, al damunt, oberta, la soprano Begoña Alberdi proferint esgarips orgiàstics, sometent l'instrument a un vessament quimèric i abrasiu. Perplexitat, crits, protestes, indignació. La cosa continuava, Carles Santos i les sis tenores sotmetien a l'auditori a unes coloratures impossibles, un caos vibrant i espectacular amb un apoteòsic vivace final.

Públic: “Bravo!”, “Fora!” Aplaudiments... Xiulets.

Comentaris: “Que no els agrada?” “No!” “Doncs perquè no se'n van”; “Perquè riurem...” “Doncs callin!”... “Què ha estat aquesta collonada?” “Però què diu, si aquest senyor és un geni...” “Un geni? M'encantaria que li quedés la tenora embossada!”

Vet aquí sis tenores i un senyor. Impagable!