ANDREW TARBET
ACTOR I DIRECTOR DEL FESTIVAL DE CURTMETRATGES DE MAS SORRER
“Els curts són com un xopet, forts i directes”
Com va començar el Festival Internacional de Curtmetratges de Mas Sorrer?
Quan vaig venir a Catalunya, fa cinc anys, la Laia (Marull) i jo vam fer un curt molt casolà, i els amics tenien ganes de veure'l. Vam decidir fer una trobada al Jazz Bar Mas Sorrer, de Gualta, regentat per Gerard Argemí, un amic, penjar un llençol i visionar-lo. Després d'un parell de gintònics, vaig començar a pensar que amb els meus contactes als Estats Units i al Canadà podria muntar un festival, si no molt gran, molt especial. L'endemà el Gerard va penjar la idea a internet i ja no hi va haver manera de fer marxa enrere. El primer any l'èxit de l'esdeveniment va ser tan gran, i ens ho vam passar tan bé, que aquí estem, cinc anys després...
Què tenen d'especial els curtmetratges respecte a les pel·lícules?
Els curtmetratges són com un xopet, molt forts, entren directe, van al cap. És molt difícil fer un curt, perquè has d'explicar una història, amb sentit, que sigui interessant, en molt poc temps. És un exercici molt difícil. El cineasta ha de reduir la història al que és essencial, i al final en queda una joia.
Quants curts heu rebut aquest any?
Gairebé 700, per a una selecció de 31. D'aquests 31, hi ha curts de 17 països i 13 idiomes diferents. Tenim uns quants curts dels Estats Units, i és interessant veure que tots són molt diferents: n'hi ha un dels indis navajos i un de molt més contemporani, que no semblen del mateix país. Volem que el festival tingui una programació de diversitat, amb gent de colors, cultures i idiomes diferents.
En què et bases per fer la selecció de curts a competició?
Sens dubte, el primer de tot és la qualitat del curt. I entre 700 curts hi ha un nivell altíssim. Hi ha una quantitat tan gran de gent amb talent en aquest món... Després de la qualitat, hi ha altres punts que cal avaluar: el país d'origen, el gènere... El festival ha de tenir ritme, com la sessió d'un DJ. Fer una selecció de 700 a 60 és molt fàcil; de 60 a 30, molt difícil, perquè tots els curts són molt bons.
A Catalunya se't coneix sobretot pel teu personatge de Peter a Infidels, de TV3. Com valores aquesta experiència?
La veritat és que, per ser un americà a Catalunya, en aquests moments de dificultat, he tingut molta sort. El càsting va ser per veure si podia parlar català o no. Quan vaig arribar, vaig dir: “Aquest és el meu català, no canviarà dues setmanes abans de rodar”. Els productors es van arriscar molt amb mi, però crec que ha anat bastant bé.
Sens dubte, el català va ser un repte.
Quan vaig venir a viure aquí, tenia molt clar que havia de parlar tots dos idiomes. I la veritat és que a Catalunya només l'esforç de parlar-lo es valora molt. Això ho fa molt més fàcil. A més, jo vivia a Mont-real, i allà hi ha una cosa espiritual entre quebequès i català molt similar.
Ara estàs fent teatre, en l'obra Coses que dèiem avui, dirigida per Julio Manrique. Com va l'obra?
Va tan bé! Per una banda, és un autèntic plaer treballar amb set actors i un equip sense ego, amb ganes de treballar, d'ajudar-nos mútuament. Tot el procés ha estat d'una generositat increïble. Per l'altra, l'obra té èxit. Tenir la sala plena cada nit no passa sovint, i això és una gran sort per a un actor. Estem molt contents. L'obra parla de situacions universals, que passen a tothom, i el públic en surt molt tocat.
