Crítica
teatre
Amb empatia
Fa gairebé 20 anys, Calixto Bieito va ocupar la Beckett amb aquest text de Bernhard, un autor que no va saber com perdonar els seus compatriotes, fent servir la dramatúrgia com un fuet contra l'entotsolament i la hipocresia d'una societat obstinada a deixar passar el present mentre enyora un passat imperial. Un text sense condescendència.
En la producció ara dirigida per Josep Maria Mestres, l'austeritat escènica s'ha convertit en un asfixiant decorat de teatre burgès. Res a dir, si fos l'únic element aburgesat del muntatge. Bernhard construeix el seu teatre en el conflicte entre el continent i el contingut. Però Mestres opta per contaminar tota la seva posada en escena en la complaença del teatre ben fet. Adéu a la cruel distància marcada pel seu autor, substituïda per una empatia que no té res a veure amb la misantropia radical de l'autor.
Aquesta Almuerzo en casa de los Wittgenstein és una correcta reproducció del text i una traïció a la seva reflexió dramàtica. Un obedient Mingo Ràfols posa els seus recursos al servei d'un carregós enfant terrible. Carmen Machi descobreix unes limitacions que fins ara no s'havien fet visibles, contenta d'explotar els trets més fàcils d'una passiva-agressiva. Només Àngels Bassas i el cinisme que desprèn el seu caràcter atreu l'atenció de l'espectador. Ella sap transmetre matisos només estant a l'escenari.