Absurd i cruel

Caryl Churchill manté una endiablada fragmentació en una conversa de quatre amigues, que volten la setantena i que viuen com si el món els segués els peus, però ho dissimulen. Elles en fan prou amb mantenir una conversa intranscendent, aparentment, en una jardí a l’hora del te. Però l’àlter ego de la dramaturga (que interpreta Imma Colomer) descriu un final de civilització tràgic, incendiari, de retorn a les catacumbes. De dolor i ràbia podrida. Impossible de contrarestar. Com una denúncia de canvi climàtic que, ara, ha pres forma de pandèmia Covid-19.

La directora Magda Puyo juga a deixar ben tensats els contrastos. Hi ha la calma del te en una conversa que s’entortolliga recuperant records (i deixant converses a mitges que es reprendran més endavant, com en un futur continu). Són àvies venerables que s’entenen i de les quals resulta impossible seguir el fil argumental. Aquesta conversa dona un to inconfusible. L’espai se situa enmig del res, deixant l’escenari simbòlic isolat per uns marges despullats, tenint la sorpresa d’una llum tètrica en moments puntals del quadre. Mentre el món s’escola embornal avall, les àvies canten Abba, amagant-se en la seva idealitzada joventut. No ho fan amb malícia, només amb ignorància. Tampoc hi podrien fer gaire res més.

Les quatre actrius se serveixen el text com qui es passa la safata de les galetes de mantega. Amb una exquisidesa absoluta. És preciós veure el joc, que es desdobla per moments, com una torrentera de conversa incontrolada que, puntualment, torna a un diàleg comú entenedor. De fons, emergeix una petita trama de la perruquera (Lurdes Barba, el personatge més enèrgic) i la foscor profunda de l’oficinista (Muntsa Alcañiz, també amb reaccions extremes). El personatge de Vicky Peña és el d’amfitriona que fa que tothom se senti a gust, amiga fins a la medul·la de les seves companyes. Colomer i Barba han coincidit, fa molt poc, en una altra peça memorable de senyores madures a l’estampa britànica: Talking heads, tres monòlegs exquisits i d’una comicitat quasi irreverent.

És un quadre quotidià que evoca un món íntim i que es contrasta amb la caiguda al buit de la humanitat. No per deixar de prendre el te i deixar d’arreglar la gespa (un cop s’han arraconat les cadires rescatades de múltiples transformacions del pati) la humanitat deixarà de ser sorda i egoista. Un retrat contundent de Churchill. L’autora inconformista fa llenya de la conversa de te de La cantant calba. Imagina que Winnie, d’Els dies feliços, pot desempallegar-se de la pedra que la va engolint per retrobar-se amb les seves antigues veïnes. El món és absurd.