Coses de dives

La senyora Badu es va fer pregar. Passava mitja hora de l'horari previst quan va aparèixer un DJ disposat a calmar la impaciència d'un públic que començava a remugar. I, després, va sortir la banda a escalfar l'ambient, perquè la diva no va fer acte de presència fins que ja portàvem 50 minuts d'espera. Conseqüències de patir una fama estricta. Començava el concert, doncs, amb les expectatives inflamades per la demora i després de les dues primeres peces, 20 feet tall i Out of my mind. Just in time ja vam descobrir que l'actuació no seria gens fàcil de digerir.

Si cal destacar alguna virtut en la personalitat artística d'Erykah Badu és la valentia. Es necessita estar molt segura de si mateixa per reciclar les cançons de la manera que ho fa. Les omple d'arranjaments gruixuts com ciris encesos a la memòria de Frank Zappa i George Clinton. Però, en aquest cas, més que de genialitats hauríem de parlar d'excentricitats, què no és la mateixa cosa, ni dóna el mateix gust. Talla la dinàmica rítmica, la frena, l'estira com un xiclet o la farceix de silencis fins a convertir hits pretèrits com On & on en temes que pràcticament no es podien reconèixer.

Aplaudim aquesta capacitat de risc, malgrat que el resultat no sempre és plausible. I encara menys quan a l'hora del xou, després de deformar Appletree i I want you, abandonava momentàniament l'escenari per deixar que un speaker encoratgés al personal a reclamar “queremos Badu”. La diva necessita sentir-se desitjada.