Crítica
dansa
En la foscor
La relació entre música i dansa mai no deixarà de ser una història d'amor d'aquestes que van i tornen, aspres i apassionades a parts iguals. Anne Teresa de Keersmaeker ha fet d'aquest idil·li el leitmotiv de les seves obres, investigant possibles formes de relacionar cara i creu d'una mateixa moneda, ara amb música medieval i vuit cossos postmoderns en escena, durant una posta de sol.
Tot és real en aquest espectacle, sense efectes especials, fora dels que aporta la natura: estornells que tornen al niu, tórtores cantant l'entrada de la nit, i núvols que tamisen la ja debilitada energia solar; dels que emeten els músics: flauta, violí i cant adrecen les seves notes antigues i complexes a l'aire d'aquest Grec sense a penes amplificació; i dels mateixos ballarins experimentats i pacients, que escolten l'entorn i en formen part, a l'espera del moment precís per expressar angoixes individuals i comunes.
Hi ha una fragilitat especial a En attendant, segurament donada per la justesa de mitjans amb els quals s'ha fornit aquest treball d'articulació coral preciosista, amb moltes diagonals i cap centre. El conceptualisme de la proposta, que posa de costat el caos medieval amb el del nostre segle, havia de presentar-se durant dues hores i fins a la foscor, i era emocionant de veure el declivi lumínic contraposat a la caiguda dels vestits i com la pell nua absorbia la poca llum que anava quedant.