Un gran Asperger

Si en la història del teatre hi ha un personatge diagnosticable amb la síndrome d'Asperger és el protagonista de Primer amor de Beckett. Monòleg emètic que estableix càtedra com a text antiromàntic. Les rialles que provoquen els exabruptes escatològics d'un ésser obligat a conviure amb els vius –quan prefereix els morts– parlen més d'una inconscient incomoditat que de l'humor latent en l'obra. Ens fa riure la vulgar violència amb què el personatge exclou de la seva vida la humanitat.

Però Primer amor és també la revàlida definitiva per a qualsevol actor que es posi a prova. Així es presenta Pere Arquillué, amb el suport d'Àlex Ollé i Miquel Górriz. Tots tres han subratllat la ficció d'aquesta criatura: es desperta davant l'espectador i torna a la seva letargia després de proferir l'última paraula. Atmosfera asèptica, entre sala forense i cubicle de ciència-ficció. Un mòdul rectangular il·luminat per una immisericorde llum zenital que sobrevola com un baldaquí el cos nu. Superfície que serveix tant de repòs del cadàver com per al despertar d'un clon. Vegeu Moon, de Duncan Jones.

Un ésser l'única vida possible del qual són les paraules de Beckett. Un androide dramàtic que Arquillué modula perfectament amb el seu cos, com si a cada moment s'ajustés millor el mecanisme per arribar al seu zenit i morir després amb el silenci de l'autor. Tot i que en algun instant amenaci la seva impecable interpretació el fantasma de Forrest Gump, Arquillué acaba per convèncer amb una construcció del personatge que subratlla la distància, la manca d'empatia. El repte de submergir-se en la nul·litat emocional com entrar en una fossa sèptica per doctorar un gran actor.