Llibres
NEUS CANYELLES
Escriptora
“Oblidar ràpidament ens fa pitjors persones”
Al contrari del que diuen alguns, la meva prosa no és gens lírica. Cada vegada la fragilitat em condueix a una major cruesa
La meva mania contra les teràpies està ben fonamentada. A mi les paraules no em guareixen; haurien de ser els fets
Neus Canyelles (Palma, 1966) serveix una altra mostra de la seva literatura descarnada a Autobiografia autoritzada (Empúries), un treball de rememoració de “la vida alegre”, la d’abans de fer els tretze anys, quan estiuejava amb la família a Banyalbufar, a la serra de Tramuntana, i encara anava al col·legi de monges, un altre record inesperadament feliç. Retreta i recollida a la seva Mallorca natal, d’on no li agrada allunyar-se, accepta respondre a aquesta entrevista per correu electrònic.
Aquest és el seu llibre més personal?
És cert que tant el títol d’aquest llibre, com el del primer, Neu d’agost. Un llibre de memòries, ja denota que s’ha de tractar d’un llibre molt personal. Però també el fet d’adjectivar-la com a “autoritzada” suposa que es parlarà només de certs aspectes d’una vida. Jo crec que el meu llibre més personal és Cap d’Hornos, tot i que només narra un episodi més breu.
El terme “autoritzada” juga amb el pudor: tot allò que en queda fora està vedat als altres. Aquí, allò que s’ha elidit és el patiment. La vida digna de ser recordada és aquella en què vam ser feliços? La part infeliç és, com diria Tolstoi, la que ens fa massa diferents dels altres, perquè cadascú ho és a la seva manera?
La frase de Tolstoi és molt bona (i fantàstica per al començament d’una novel·la), però no crec que sigui certa. Tothom és feliç i infeliç a la seva manera. I tant la felicitat com la infelicitat són dignes de ser recordades. El que passa és que jo volia fer com un homenatge a un temps tan extremadament feliç.
Ha dit que els temes centrals del llibre són la importància de la memòria i la por a la bogeria. La primera és un dic contra la segona?
Perdre la memòria és deixar de viure. Ho he vist i ho veig cada dia. La bogeria no l’he vist de prop, encara. Però sí, em fa por. Estic convençuda que algunes situacions extremes t’hi poden acostar. Però bé, jo no som psiquiatra, i no puc parlar sobre això amb fermesa. Tan sols de la meva pròpia por.
En un passatge, declara que vol escriure, com Wordsworth, de l’esplendor a l’herba i la glòria a les flors, de “la bellesa que perdura en el record”. Però entremig hi ha premonicions del dolor adult. La felicitat per si sola podia derivar en una narrativa massa somiosa?
Jo no tenc por de fer una narrativa somiosa, com dius. Perquè no en sé. De fet, al contrari del que afirmen alguns, no crec que la meva prosa sigui gens lírica. No m’agrada gens, aquesta visió. De fet, cada vegada la fragilitat em condueix a una major cruesa. La bellesa no és sinònim de lirisme. Però aquests versos de Wordsworth defineixen molt bé la meva intenció amb aquesta novel·la.
Més que enyorança del paradís de la infància, hi ha aquí un treball de resurrecció amorosa de tot allò que no era conscient de tenir: els pares, els amics, el paisatge, el temps. Fins i tot hi ha amor per la nena que va ser.
Normalment fins que no perds el que tenies no ho valores prou. I encara menys durant la infantesa. Jo no puc negar que estic completament enamorada de la nina que vaig ser, i sovint em pregunt per què va desaparèixer d’una forma tan descarnada.
Hi apareix la importància de l’amistat a través de l’Aina, però també de totes les altres, de noms meravellosos, Mariló, Flor, Mylène, Jossetta, Tissy, com si s’haguessin preservat en un cercle màgic.
Quan ets petit, no necessites cap motiu per fer-te amic d’altres infants. Vols ser amiga meva?, li preguntaves a alguna, i si et deia que sí, ja éreu les millors amigues del món. No ho havia pensat, però gairebé és cert que es va formant un cercle màgic del qual no ets conscient, però que la memòria preserva.
Els referents populars de la seva generació, des dels programes de María Luisa Seco a les Nancy, els Gitanitos Ortiz i ‘Los Hombres de Harrelson’, invoquen un imaginari que els lectors d’una certa edat poden reconèixer com un pòsit entranyable que mitigui la tristesa?
No ho sé. A mi m’encanta recordar tots aquests referents comuns. Eren el que teníem. I a la gent de la nostra generació ens fa sentir còmplices d’un petit món que compartíem. Això passa amb cada generació. Cadascuna dona importància a la seva, i els referents de les altres no ens interessen gens. No tendria sentit.
Enfront de la timidesa que arriba amb l’adolescència, de nena diu que tenia afició a escriure comèdies i a cantar: “He estat, sense voler, una mestra de l’engany i la comèdia. Per amagar coses, simplement. Per no fer patir.” La comèdia, la ficció, són un escut, no per protegir-nos a nosaltres mateixos, sinó als altres?
Jo diria que, en la vida real, la mentida i la comèdia són utilitzades per protegir els altres (especialment els éssers estimats). Ara bé, quan escrivim, la ironia fa la funció del nostre propi salvavides. La ironia és un refugi, o un recurs per protegir-nos a nosaltres mateixos.
Evoca un joc rar: treien pedretes de la sorra i després l’oferien neta tot cridant ‘Quién quiere arena colada?’ Sobre l’absurditat d’aquell joc, diu: “M’ha semblat que la meva existència ha estat com un eco ofegat d’aquella pregunta.” Fer coses que ningú necessita. La literatura, en seria una?
En un sentit estricte, no hi ha res que sigui necessari. Res ni ningú és essencial. Això és fantàstic, perquè si no, encara patiríem moltíssim més. Quan no tenim el que volem, o a qui volem, la vida és molt difícil. Potser hi ha qui pensa que la literatura és necessària. Jo, no. I molt manco la meva.
Els anys de l’escola, tot i anar a un col·legi de monges, realment “era com anar a un balneari”, com diu una de les seves amigues? És curiós que l’última generació educada sota el franquisme tinguem una visió més aviat “amable” del sistema educatiu.
És impossible que un sistema educatiu sigui ideal. Però, de totes maneres, pens que els de la nostra generació vàrem tenir una gran sort. El més tonto de la classe sabia llegir i escriure. Ara no en saben ni els que treuen matrícula, em sembla. Llegeixes informes d’advocats, de metges, etc., que et fan venir ganes de plorar. No ho entenc. Però no passa res. Mentre treguis un deu de mates –ah, i d’anglès–, els pares són feliços.
Cita Joseph Roth per confrontar un temps en què s’oblidava lentament i un present que viu de la capacitat d’oblidar ràpidament. Oblidar lentament és el que ens fa fràgils i vulnerables?
No. Oblidar ràpidament ens fa pitjors persones.
Recordant els seus primers articles, diu que eren literaris i irònics, però no indesxifrables. I afegeix: “Sempre m’ha agradat escriure de les coses que molesten”. La literatura ha d’incomodar?
La literatura no ha de fer res en particular, em sembla. Si incomoda, perfecte; i si no, també. Un article d’opinió el trobaré millor si provoca diferents reaccions, si incomoda, si fa pensar i si fa riure. El sentit de l’humor és imprescindible. Un article d’opinió que no diu res no és un article d’opinió. I d’aquests n’hi ha moltíssims, per desgràcia.
Tot i que escrivia “articles per subsistir i llibres per intentar ser feliç”, agraïa al periodisme la disciplina, si més no perquè fixava terminis.
És veritat que l’articulisme ha estat una de les meves maneres de subsistir econòmicament. Hi ha hagut èpoques, de fet, en què ha estat l’única entrada de què he disposat. Amb els llibres és impossible. Sempre dic que la feina d’escriptor és la pitjor del món (bé, hi ha algunes poques excepcions). Però, realment, els articles també m’han proporcionat moltes satisfaccions. Els enyor.
El poble dels estius d’infància s’ha preservat fins avui? El pas del temps i el turisme l’han respectat?
Tenim la sort que Banyalbufar es conserva molt bé. El turisme no l’ha fet canviar. La bellesa del paisatge és la mateixa. En el que més ha canviat ha estat en el fet que moltes marjades ja no estan cultivades ni ben cuidades. Però és un espai protegit, i es nota. Tot i que aquests anuncis de mediterráneamente li han fet bastant de mal, al meu parer. Creen falses expectatives. Mediterráneamente s’hi vivia abans, i no calia fer-ne espectacle ridícul.
Tot i ser un llibre tan personal, la intimitat hi queda bastant protegida. L’estil contingut, sense concessions sentimentals, és una forma de mantenir l’emoció a ratlla i, per tant, de compartir-la?
Jo intent defugir completament el sentimentalisme. I crec que aquest tret és el que em permet no abandonar l’escriptura. El sentimentalisme em provoca urticària, com deia Dubravka Ugresic a propòsit de la identitat. Que, per cert, també me’n provoca.
No pot passar ni un sol dia sense escriure, però el cas és que publica llibres poc extensos. Llença molt de material?
Solc llançar molt poc del que escric. No és cert que escrigui cada dia, literalment. El que passa és que el meu cap no para mai de pensar literàriament. Vull dir que puc redactar un text en molt poc temps, però segurament fa mesos que hi pens. Sempre trob una part literària a tot el que m’envolta o veig. Per una part, m’encanta, però també he de dir que pot ser esgotador.
Afirma, com el Joker, que “el pitjor de tenir una malaltia mental és que la gent espera que et comportis com si no la tenguessis”. Escriure de la seva ha fet que la llegeixin més com a “cas d’estudi” que com a escriptora?
Sé que Les millors vacances de la meva vida potser va donar a conèixer un altre aspecte de la meva narrativa, i que va sorprendre bastant. Però pens que el que té de literari passa per damunt del que es podria considerar un cas d’estudi. Però bé, no sé si algú l’ha llegit només per morbo, perquè tracta un tema tabú... No ho sé. Jo no som una escriptora que desperti gaire curiositat.
Desconfia dels poders guaridors de la psicoteràpia i aborda amb cinisme els beneficis de la farmacologia. No veu remei a les malalties mentals? Eugenio Trias deia que la psicoteràpia li havia fet molt de bé, perquè hi havia descobert “el guariment a través de la paraula”.
La meva mania contra les teràpies està ben fonamentada. A mi les paraules no em guareixen; haurien de ser els fets. En canvi, la farmacologia em sembla una meravella. Si en parl amb ironia és perquè no tenc altra arma per repetir les vegades que calgui que ningú pot fer res per ningú. És una visió molt pessimista sobre la humanitat, però de moment és la que tenc. Si algun dia canvia, tal vegada ho diré.
En algun lloc diu que escriu sobre les coses dolentes per poder-les suportar. El fet d’escriure és un acte guaridor?
Deixar per escrit les coses dolentes sí que m’ajuda una mica a suportar-les, però no em resulta guaridor en absolut. Viuen al meu cap i, per molt que les escrigui, no se’n van.
No és una escriptora mediàtica ni potser gaire coneguda. Fer vida a l’illa, lluny dels cercles literaris, és un entrebanc?
Sens dubte. Però es tracta d’una opció personal. A mi cada vegada m’importa menys ser poc coneguda. Sé que no compt amb les armes suficients perquè això passi (el meu caràcter, el fet de viure reclosa a Mallorca...). Els autors illencs més coneguts –i potser més valorats– són els que han sortit cap a Barcelona. Però ja sabem que la vida és molt injusta. A la meva edat això ja no m’importa gens.
Desfer el patiment dins la literatura
Als seus llibres hi és ella tota sencera, desfeta en literatura. És un matís que a vegades no s’ha sabut apreciar prou i que l’ha encasellada en alguna ocasió dins una mena d’autoficció salvatge, en què tant pot escriure dels seus atacs de migranya (“si hagués sabut el que m’esperava fa trenta anys, m’hauria estimat més no néixer”, diu) com dels seus intents de suïcidi, els amors desgraciats i la dependència dels psicòtrops. Quan escriu, però, és una autora d’una lucidesa extraordinària: poques paraules, totes justes, cap exercici d’autocompassió ni cap temptació sentimental, i molta lectura escollida, ben mastegada i païda, des de Dickens a Sherwood Anderson, Joseph Roth o Carson McCullers. Neus Canyelles ha publicat mitja dotzena de llibres i ha crescut en cada un d’ells, sobretot amb els contes de Mai no sé què fer fora de casa (premi Rodoreda 2013) i la novel·la Les millors vacances de la meva vida (2019). De la seva experiència com a traductora de textos clàssics sobre els indis americans li ha quedat la imatge que la vida posseeix un component prodigiós que, malgrat tot, no es pot retenir, com veure nevar a Mallorca. La neu, al capdavall, és a l’arrel del seu nom autoritzat.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.