Carles Riba, tímid i sensual

Definir Carles Riba pel riure és un excés, més encara si, com recorda Marçal Olivar, exhibia una boca prima i ampla que tendia al segellat rectilini, “en una mena de rictus de reserva o de profunda reflexió”. Ara bé, potser per aquesta inclinació a l’horitzontalitat meditativa, en situacions de distensió, aquesta ratlla era el primer que se li desdibuixava en uns moviments sinuosos que bé es podien identificar amb el riure.

Moltes de les persones que van tractar-lo reconeixen en Riba un talent per a l’alegria –i per a la tendresa, la integritat, la ironia, la timidesa– que el retrat oficial com a referent moral de la cultura catalana en la postguerra ha tendit a enfosquir, però potser el que crida més l’atenció dels testimonis recollits per Carles-Jordi Guardiola a Els poetes també riuen (Publicacions de l’Abadia de Montserrat) és que fos també un gran sensual, un home de carn i os que s’estremia amb Sofia Loren (“això sí que és una dona!”, va exclamar davant una cartellera de cinema tornant d’enterrar l’impressor Joaquim Horta) i que patia a l’autobús davant la visió de tantes senyores estupendes: “Ara agafaré el 64 i hi trobaré unes noies totes espitregades, vestides d’una manera que em porten problemes. No ho suporto. Què tenen a veure amb mi aquestes dones perquè jo tingui problemes?” Els problemes més aviat els tenia la seva dona, Clementina Arderiu, que pel que expliquen alguns dels amics de la parella havia arribat a témer que tant d’escot desbocat se li acabés enduent el marit. “Ui, ui, ui, el Carles”, havia deixat anar enigmàticament a Joaquim Molas, que sospitava d’alguna aventura del temps de la guerra. No devia ser en tot cas amb Rosa Leveroni, que flirtejava amb Ferran Soldevila i que els entrevistats descarten que tingués cap afer amb el seu mestre a l’Escola de Bibliotecàries, més encara pel fet que Riba s’hi referia paternalment com “la dameta”. Per seductor que fos, i tenia una certa ascendència sobre les dones, el seu físic l’acomplexava fins al punt de renunciar, segons va confessar a Eugènia Crexells, a una de les fantasies que més li sabia greu no haver satisfet: banyar-se despullat en una platja deserta amb la seva esposa. Sabia quines eren les seves limitacions, però no suportava les que li imposaven els altres. L’obscuritat, per exemple, la rigidesa, la cosa marmòria del referent moral en un moment en què, ben mirat, Riba era l’únic a qui podies aferrar-te, “algú que tenia sentit”, com diu també la filla del malaguanyat Joan Crexells, a qui el poeta va fer de pare, i com corrobora Camilo José Cela: “Con seis hombres como Carles Riba, España sería Europa, estaría por encima de Francia y Alemania.” De fet, Riba sentia aversió a l’esnobisme, i hauria volgut ser un autor més llegit, “un home de gent”. Però no hi havia res a fer. Els seus silencis “a vegades et posaven la pell de gallina”, assenyala Joaquim Molas.

Tenia les seves manies, com ara l’antipatia pels homes que fumaven amb pipa, i la seva petita maldat, comparant Ferran Soldevila amb “un gran peix sense sang”, com li va sentir dir Albert Manent, o burlant-se de les traduccions de Sagarra, però d’altres parlen també de l’interès per les novel·les de Georges Simenon, compartida per tants altres exiliats, com va documentar fa anys Xavier Pla a l’imprescindible Simenon i la connexió catalana (3i4), i per les cançons populars napolitanes i gregues, com recorda Joan Perucho, que va veure’l emocionar-se amb el disc que va portar-li d’un seu viatge a Grècia. La realitat és que en entorns de confiança, com les tertúlies del diumenge a casa seva o a les reunions dels Amics de la Poesia a l’obrador de l’orfebre Ramon Sunyer, podia fer la impressió de “desbarrar” i tot, diu Molas, però sempre pesava una timidesa congènita, una gravetat de savi descol·locat que no sabia com casar el seu vitalisme amb un complex sentit religiós. “Eren molt catòlics”, diu d’ell i de Clementina Arderiu la filla del joier, Montserrat Sunyer. D’ella és també una de les revelacions més commovedores que Carles-Jordi Guardiola, el pacient editor de l’extens epistolari ribià, ha recollit en aquest llibre menut de grans revelacions: un cop morts tots, van ser les vídues, les que, reprenent les trobades dels marits en una cafeteria, van mantenir viu el caliu d’aquell món en què, segons Molas, “eren tan importants les paraules com els gestos, les mirades”, i més endavant, quan elles tampoc no hi eren, van agafar-los el relleu les filles. La transmissió de tot aquell desfici d’homes, al capdavall, estava en mans de les dones.