Art
Enric Puig Punyet
DIRECTOR DEL CENTRE D'ARTS SANTA MÒNICA
“La nostra aposta és per l’experimentació”
S’ha de treballar amb una lògica de xarxa, d’interrelació dels artistes
Tenim una responsabilitat amb l’escena del territori català, tocadíssima
Santa Mònica ha renascut com a centre d’arts i Enric Puig Punyet (Mataró, 1980) n’és el director. Des que va ser nomenat, al febrer, després de guanyar un concurs, ha estat treballant el seu projecte, en silenci fins al dia de la seva presentació, a finals de juny, acompanyat de la consellera de Cultura, Natàlia Garriga. Està motivat. L’espai reobrirà el 24 de setembre amb l’exposició col·lectiva Exposar/no exposar-se. Exposar-se/no exposar, sobre el sentit mateix d’una exposició i tot el que cal qüestionar-ne, en què prendran part els artistes Roger Bernat, Jordi Guillumet i Mònica Rosselló, Joana Moll, Mariona Moncunill, Antoni Muntadas, Roc Parés, Victoria Sacco i Maria Santamaría. El Santa Mònica del 2021 és una constel·lació de moltíssims agents de l’art que, avisa Puig, exdirector de La Escocesa, estan assajant un nou model de centre d’art. I demana temps. Lògic.
Com han estat aquests primers mesos d’aterratge?
Quan baixes a la realitat, i encara més en la d’una institució amb uns mecanismes administratius tan complexos, no saps què acabaràs podent desenvolupar del teu projecte. He tingut els meus moments de dubte, però ara estic animat perquè no he hagut de renunciar a pràcticament res. I això és bo.
Abans de parlar del seu projecte, m’agradaria que miréssim enrere. Què hi veu, en el passat de Santa Mònica?
La meva referència és el seu passat més recent perquè precisament és el que em va motivar a presentar-me al concurs. M’interessen els llocs que es troben en un moment diguem-ne delicats o que necessiten una reconstrucció, com La Escocesa quan vaig arribar-hi. En un centre que funciona no hi ha res a canviar o, en tot cas, si pretens introduir-hi canvis saps que tindràs sectors en contra. Per diverses raons, entre d’altres perquè no tenia direcció des de feia anys, Santa Mònica havia perdut una línia de continguts clara, ho allotjava tot i a la vegada res, i li faltava una estructura de base. I aquest és el repte: crear-la.
Jo diria que ja és com una mena de frase feta de les gents del món de l’art: “L’origen de tots els mals és el desmantellament de Santa Mònica el 2008.” Quina valoració en fa, dels efectes d’aquell trauma en el teixit artístic?
Aquest buit de setze anys ha deixat sense plataforma d’impuls els artistes de mitja carrera del país. Aquí és on hauria d’haver tingut un paper fonamental Santa Mònica. I aquest paper l’hem de recuperar. A més, la seva condició de calaix de sastre que et deia ha impossibilitat que tingués un públic fidel. La gent no se’l sentia seu. Hi insisteixo: per mi això és un problema i al mateix temps una oportunitat per fer ara el nou projecte.
No estem al 2008 i és evident que cal un altre model de centre d’art. Quin és el seu?
El context és diferent. El paradigma de l’artista individual enfrontant-se al món amb una concepció rígida de l’autoria està obsolet. S’ha de treballar amb una lògica de xarxa, d’interrelació dels artistes. A nivell intern, hem de connectar disciplines i visions perquè es produeixin processos col·lectius. I a nivell de públic, més que mai s’ha d’implicar la ciutadania. L’escissió clàssica entre l’artista que emet paquets d’informació i el públic que els rep s’ha difuminat. Hem de trobar mètodes d’interconnexió pensant també en quin és el nou rol de l’artista professional, potser més com a prescriptor de sentits.
Reconciliar la ciutadania amb l’art contemporani sí que és tot un repte. Com pensa entomar l’apatia, i sovint aversió, que li genera?
Els últims anys, l’art contemporani ha pecat d’un cert hermetisme, hiperconceptualizació i hiperteorització que solen obeir a interessos que no són, no haurien de ser, els d’una institució pública. Per exemple, els del mercat. S’ha d’apostar per dinàmiques més experiencials. Una cosa curiosa que té a veure amb això és que el públic està acostumat a mantenir una distància simbòlica i física en els entorns de l’art contemporani. La nostra programació anirà a la contra. Volem que la gent experimenti amb les coses que passaran al centre. Que les toquin.
Que no significa banalitzar-les.
La banalització de l’art es produeix quan tu demanes a l’artista que el banalitzi. És una línia vermella que s’ha de vigilar de no traspassar mai. Als artistes que estem convidant a produir obra no els estem posant cap tipus de limitació sinó tot al contrari. “Arrisca’t”, “Sigues tan experimental com puguis”, “Porta l’art cap amunt”… que ja el baixarem nosaltres. I el baixarem amb estratègies múltiples de mediació. El que no farem és posar-hi capes suplementàries que l’elititzin encara més.
El dia de la seva presentació va defensar la desjerarquització de la institució. Sobre el paper queda bé, però com es du a la pràctica?
Desjerarquitzar no vol dir desestructurar. La falta d’estructura acaba provocant relacions de poder internes que instauren una jerarquia més perillosa. Nosaltres, el que estem fent és estimular processos de curadoria col·lectiva. Ens asseiem tots en una taula en què l’assignació de rols es dissol. Tant jo com a director a estones estic abraçant processos creatius com l’artista a estones està dirigint una sessió. O una persona que està portant qüestions de mediació interactua amb la pròpia creació de l’obra artística. A nivell humà es nota molt un tipus d’energia que té a veure amb aquesta horitzontalitat del treball. És una aposta per l’experimentació i per la indeterminació, sense voler anticipar massa coses.
Per això no ha presentat cap programació.
Jo no sé què passarà al centre d’aquí un any. Per què? Perquè donem rellevància als processos. L’error de les institucions és no ensenyar-los i centrar-se en els resultats. Si ja tinguéssim clara la programació a dos anys vista, quin marge de mutació tindria el procés que estem provocant ara? A part que hem d’estar atents als fenòmens que passen al carrer, que tenen una importància cabdal en la societat. Moltes institucions no els estan reflectint perquè ja tenen l’agenda massa tancada.
Té la seu del Departament de Cultura, de qui depèn Santa Mònica, a l’altre cantó de la vorera. Li fan por les interferències polítiques?
Sincerament, no. Per mi no té sentit concebre la política com una interferència, estiguis on estiguis. Jo l’entenc com un agent fonamental més amb el qual cal establir un diàleg continuat.
El panorama que s’ha obert a Barcelona és estimulant, amb tot de centres amb direccions renovades. Al capdavant us hi heu posat una nova generació. Què teniu en comú i com us coordinareu?
Compartim aquest interès pels processos i per la dessacralització de l’art. Que ens avinguem facilitarà que puguem treballar junts amb una lògica realment de xarxa. L’escenari és encoratjador per canviar els vincles entre el públic i l’art.
Quina funció complirà amb els espais disseminats per tot el territori?
La primera cosa que hem de fer és posicionar el projecte que ara tot just arrenca. Llavors podrem començar a teixir les relacions.En la proposta que vaig presentar posava l’accent a utilitzar les xarxes existents i crear-ne de noves, a diversos nivells: de creació, de producció, d’exhibició. El treball en xarxa ha de ser real. Les institucions tendeixen al paradigma clientelar, i l’hem de trencar amb processos compartits, de cocreació, que vol dir de diàleg.
Què entén per artista català?
Totes les persones que estan desenvolupant les seves carreres aquí, sigui quin sigui el seu origen. Per mi no és una qüestió tan territorial o identitària, sinó de posar atenció als possibles nexes entre els artistes que es mouen en un mateix àmbit geogràfic i vital. Com a institució pública, tenim una responsabilitat amb l’escena del territori català, que està tocadíssima.
La reflexió no és meva, sinó del Joan Maria Minguet, però la comparteixo: sovint sembla que els responsables dels centres tinguin la mateixa llista d’artistes sobre la taula, cosa que provoca que les programacions siguin bastant clòniques. Hi està d’acord?
Sí, jo també la comparteixo. Però a Santa Mònica no serà així. Al maig, vam fer una reunió amb totes les persones implicades en el primer cicle de programació i tothom em va dir positivament el mateix: “Ostres, no coneixia ni la meitat de la gent!” Hem fet, i farem, encreuaments de cercles diversos, de generacions, de disciplines i, la que gairebé mai es produeix, de sectors.
Li sembla just el pressupost (1,2 milions d’euros) que li han assignat?
Estic acostumat a gestionar pressupostos petits, sense precaritzar. Vinc d’un lloc, La Escocesa, on estàvem fent meravelles amb 200.000 euros. Aquest any no estic especialment preocupat, ho salvarem, però hem demanat un augment per a l’any que ve, i segurament el tindrem.
Sense precaritzar.
Ni ho estem fent ni ho farem. Una pràctica que ja hem implantat és que tothom, en aquest organisme, cobrarà el mateix.
Muntadas cobrarà el mateix que Mariona Moncunill.
Sí. Diferenciem el que és producció del que són honoraris per evitar el que passa sovint: que les persones que estan en una posició més desavantatjada acaben posant, per un tema de visibilitat, la meitat dels seus honoraris a la producció. Aquí no passarà.
Una de les raons que van dur a la desaparició del Santa Mònica va ser que “no hi anava gent”, dit pel conseller que el va fulminar. No tem les interferències polítiques, però: i la fal·lera per les xifres?
Darrerament, i accelerat per la Covid, s’ha rebaixat l’obsessió per la quantificació i hi ha una major comprensió per l’avaluació qualitativa dels projectes artístics. A més, confio, de veritat, que el que farem aquí a la llarga, no pas a la curta, atraurà públic. La gent es podrà aproximar a Santa Mònica de moltes maneres, que no volen dir necessàriament trepitjar el centre d’art.
La nova directora del Macba, Elvira Dyangani, es va presentar amb una súplica: “Deixeu-me treballar.” Se la fa seva?
En el cas de Santa Mònica, és vital que s’entengui que estem fent una cosa experimental que aposta per un model de centre d’art del qual costa trobar referents. Per tant, sí, deixeu-nos treballar per poder-vos-el ensenyar. I el fet que aquí, com en tants d’altres llocs, s’hagin fet canvis, i alguns de fallits, no és en absolut un argument per rebatre un nou canvi.
Què és el que li agradaria que passés a Santa Mònica?
El que m’agradaria més, que tothom qui té inquietud en l’art se’l sentís com casa seva. I que quan hi passés per davant pensés que paga la pena entrar-hi perquè, si fa temps que no hi va, s’hi trobarà alguna cosa nova. Aquest centre mutant, que sempre té coses a dir i sempre a escoltar, és l’objectiu principal.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.