L’illa d’Oriol Maspons

“Crec que deuen quedar pocs pobles a la terra que donin tan poca importància al pas del temps”, va escriure Oriol Maspons (Barcelona, 1928-2013) de l’illa d’Eivissa, la menys coneguda de l’arxipèlag balear a la primera meitat dels anys cinquanta, quan el fotògraf, que encara treballava en una companyia d’assegurances, va viatjar-hi per primera vegada amb la seva Rolleiflex acabada d’estrenar i va descobrir que allò que altres paratges mediterranis oferien a l’avidesa turística de pintoresc i anacrònic, aquella illa blanca ho tenia d’autenticitat. En el mateix manuscrit inèdit, en castellà, que l’investigador Toni Álvarez de Arana ha rescatat per a l’exposició que es presenta fins al 3 de setembre a Sa Nostra Sala del Consell d’Eivissa, Maspons insisteix en la despreocupació pel temps consubstancial al caràcter dels eivissencs (sempre de negre enmig de la blancor enlluernadora de les cases, diu) recorrent al comentari afectuós d’un amic holandès que s’havia establert entre ells i segons el qual “viuen amb cent anys d’endarreriment, però d’aquí a poc temps seran cent cinquanta”. No hi ha manera més fulminant de rebatre la supèrbia del progrés: avui som antics, demà ho serem encara més. “Potser precisament per això s’hi viu tan bé, a Eivissa”, remata el fotògraf.

Oriol Maspons. El primer viatge reconstrueix a través d’una setantena llarga de fotografies cedides pel fill, Àlex Maspons, moltes de les quals mai vistes, i amb la col·laboració del MNAC, dipositari del seu prodigiós arxiu, el paper que va tenir Eivissa en la trajectòria de Maspons, sobretot perquè va ser a la tornada de l’illa que va decidir dedicar-se professionalment a la fotografia. Potser va ser gràcies a Klaus Krieger, el propietari del laboratori Foto Ibiza (una de les imatges el mostra davant l’establiment, amb l’aparador empaperat de retrats de dones guapes), que devia intuir el talent d’aquell jove amateur, o a René Petit, el retratista de pin-ups que va compartir amb ell la model Monique Koller de Courteaux perquè, posant feliç amb el seu biquini tot i la parella policial que té al darrere, Maspons la convertís en la imatge de lliurepensament més exultant de la nostra casta i depriment postguerra. Després vindria la decisiva coneixença d’Henri Cartier-Bresson durant l’estada a París (per mediació de René Petit, precisament), però Toni Álvarez de Arana pressuposa que és aquí, en aquest viatge primerenc a Eivissa del 1953 o el 1954 (la data exacta no l’ha sabuda precisar encara ningú), que Maspons va refermar-se en una vocació a la qual dedicaria la resta de la seva vida.

Les fotografies eivissenques de l’exposició pertanyen a més d’un dels viatges que va fer-hi Maspons entre els anys cinquanta i seixanta, tot i que algunes són més tardanes, de principis dels vuitanta, quan hi va tornar sovint de vacances i per als fotoreportatges, aleshores tan provocadors, de hippies, transvestits i nudistes que li encarregava la revista Interviú. Els canvis són gairebé inapreciables, excepte que cada vegada hi agafen més protagonisme les nits desenfrenades a les discoteques Ku, Amnesia o Pachà, i el més trist: amb el fanatisme purità imperant avui, moltes d’aquestes imatges no les voldria publicar ningú. La resta de l’illa sembla sumida en una insolació intemporal, amb cabres pels carrers, perruqueries anunciant-se en velles masoveries o barques de pesca carregades de turistes i fins i tot d’un autobús de línia entravessat a popa abans que existís el ferri que uniria Eivissa i Formentera. El comissari ha organitzat el muntatge en tres apartats que en certa manera corresponen a tres temps: la visió pionera de l’Eivissa de 1954, amb un interès pel tipisme que es concentra en la mateixa arquitectura que ja havia enlluernat els teòrics del GATCPAC als anys trenta, i en una mirada antropològica a les omnipresents dones endolades i a la mainada que jugava al carrer (que meravellosa i irreverent continua sent la coça al gat del vailet); la sèrie dedicada a la model francesa Monique Koller (Álvarez de Arana ha fet tots els possibles per localitzar-la, i no se n’ha sortit), en una de les quals, que serviria per a la publicitat de la colònia Lavanda Puig, apareix encasquetada amb el barret típic eivissenc, i els reportatges de periodisme gonzo que va fer entre 1976 i 1980, sovint acompanyat per Luis Cantero, enviat per Interviu en plena demanda de carnassa per al destape. Potser no tothom es podrà permetre el viatge a Eivissa per veure l’exposició, però busqueu les fotografies per retrobar l’illa intemporal de Maspons.