Adam Sandler i la immaduresa

Quan es parla d'actors de comèdia és lícit plantejar una revisió de la coneguda política d'autors cahierista. Agafem un cas concret: Adam Sandler, que estrena Niños grandes, pel·lícula dirigida per un dels seus col·laboradors habituals, Dennis Dugan. La pregunta és: ¿es pot parlar d'autoria davant de la carrera d'un còmic com Adam Sandler? En tal cas, ¿qui seria el responsable d'aquella autoria: els successius directors que han confegit vehicles a la seva mida o el senyor Sandler pròpiament dit? Per respondre la pregunta amb certa propietat, un pot mirar enrere i pensar, per exemple, en Charles Chaplin (que, com a director dels seus propis vehicles, encarna sense problemes la figura del còmic/autor), Buster Keaton (mateix cas), Harold Lloyd, Harry Langdon (aquí poden començar a apuntar els dubtes), Groucho Marx, els Three Stooges, Peter Sellers, Louis de Funès… O mirar al voltant de Sandler i pensar en Mike Myers, Will Ferrell, Steve Carell, Rob Schneider… Cal, doncs, arriscar i fer una proposta: l'autor en la carrera de tot actor de comèdia capaç de desenvolupar un discurs mitjançant el seu exercici còmic és… el còmic. És a dir: si hi ha un autor a la carrera d'Adam Sandler no és cap altre que Adam Sandler, tot i que en la seva filmografia figurin autors que, per la seva banda, tenen el seu propi discurs més o menys sòlid com Paul Thomas Anderson, James L. Brooks o Judd Apatow.

Els còmics del cinema mut es varen apropiar d'un tret que els personatges d'un altre mitjà en estat d'emergència –la historieta de principis del segle XX– explotaven a consciència per gravar la seva identitat a foc en l'imaginari col·lectiu: la caracterització psicològica per la via de la iconicitat. En altres paraules, els pantalons de diverses talles de més, el barret, el bigoti mínim i un llenguatge corporal controladament feminitzat ho deien tot sobre el tipus de personalitat que hi havia rere el personatge Charlot: un des sacralitzador de l'èpica i la dignitat del cos masculí, una identitat fluïda disposada a sobreviure en un context hostil, un príncep destronat, un dandi de l'engrut… El pork pie hat de Buster Keaton funcionava com a metonímia de l'estoicisme del seu personatge enfront de les dinàmiques caòtiques del món. Les ulleres de Harold Lloyd… podríem seguir fins a l'extenuació. Com a bon hereu d'aquesta tradició, Adam Sandler sembla haver aconseguit que sigui la genètica qui li hagi atorgat la identitat icònica: el parell d'arruges que semblen tancar la seva boca entre parèntesi.

Quin és el significat del parèntesi que col·loca l'expressió verbal de l'actor en un terreny de perpètua provisionalitat? Niños grandes dóna la resposta explícita que la carrera prèvia de Sandler havia anat preparant: el detall físic també es metonímia d'un estat espiritual… col·lectiu.

Sandler és el gran còmic de la generació de la immaduresa: la dels qui han superat per l'esquerra el peterpanisme convertint una autoinfantilització agressiva en estratègia d'etern ajornament de la responsabilitat adulta. Niños grandes no és una comèdia tonta d'estiu: és una obra simptomàtica, una peça clau en el discurs Sandler, un discurs essencial per entendre la temperatura moral del present on vivim.