“Necessitem el coneixement rural per decidir quin país volem”

En bona part perquè són dos àmbits en els quals havia treballat durant molt temps: el vincle entre educació i cultura, i la sostenibilitat arran de la tasca a la Càtedra Unesco. A més, també era molt clar el vincle amb els altres dos. El MVR era l’oportunitat per fer aquesta reflexió des del món rural aquí. S’havia fet en clau internacional, sobretot a Llatinoamèrica i Àfrica, però aquí semblava que allò nostre ja n’era prou, de sostenible. S’ha de vincular la realitat rural com a model sostenible –en algunes coses– en el qual hem de tornar a emmirallar-nos.

Si l’entenem com a paisatge cultural, sí. El paisatge com a realitat mediambiental i geogràfica s’ha treballat molt, però ja fa molt temps que s’ha establert que no hi ha paisatges verges. Tots evidencien la petjada humana. Aquest diàleg enriqueix, alhora, les idees de cultura i de paisatge.

Està al mig. Des que vaig arribar, hem debatut molt sobre què vol dir ser rural i de si existeix o no el món rural, quan tot ja està connectat i industrialitzat. Bàsicament hi ha dos factors que sempre sorgeixen: la baixa densitat de població i la connexió immediata amb l’entorn natural, sobretot perquè són comunitats lligades al treball de la terra, en la majoria dels casos.

Sí, però també cal assenyalar fins a quin punt aquesta indústria no està amagant una manera de fer i de viure que no ha desconnectat d’aquesta arrel rural. Els nens que venen al museu t’expliquen que van encara amb els avis al tros. Una generació intermèdia se n’ha anat a la ciutat, però ha tornat i està molt connectada amb la dels avis.

El concepte prové de l’antropologia i ve a dir que les comunitats humanes s’han adaptat sempre a les condicions mediambientals. Avui és el que ens toca fer, acceleradament, per adaptar-nos als fenòmens climatològics extrems.

La major part prové del fundador, Lluís Carulla i Canals, que va crear la Fundació Jaume I –com s’anomenava abans– per gestionar tot un patrimoni que ell havia anat recollint. En bona part, provenia de la seva infantesa, però a més l’havia anat complementant amb moltes peces comprades, donacions... El fons fundacional ja estava pels volts de les 3.000 peces. No és sols d’objectes sinó també arxius d’imatge en clau etnogràfica. Després, i gràcies a l’aportació del Ramon Rosich –que va ser aquí des del primer moment–, es va seguir nodrint de donacions: gent que tancava una espardenyeria i tenia totes les eines, trucava per veure què en feia del carro, etc. Tenim exposat un 25% del total d’uns 30.000 objectes i 90.000 unitats fotogràfiques del fons. Durant molts anys hem acollit moltes donacions, entre altres coses perquè teníem molt d’espai. Ara mateix, ja no n’hi ha tant a la sala de reserva, però en seguim acceptant.

Actualment, hi estem posant una mica d’ordre mitjançant un treball comú en la xarxa de museus d’etnografia sobre la política d’adquisicions. L’objectiu és evitar duplicitats, tenir un relat nacional i veure qui està cobrint què i en quin territori. És evident que dins del món rural el MVR és el referent, però també hi ha la pesca, el Pirineu, etc. Hem detectat una falta de diversificació: estem preservant un sol relat sobre la construcció del país, però hi ha altres veus que mai han tingut lloc. Com ara el relat de les dones o el de les minories. Aquest és un altre objectiu: que les col·leccions etnogràfiques a Catalunya siguin més diverses quant al seu origen i la història que testimonien. D’altra banda, els museus etnogràfics també han de tenir molta cura del present, de preservar el patrimoni d’avui. Per exemple, amb el confinament al MVR vam posar en marxa el projecte Memòries d’una pandèmia per documentar-lo.

Sí, sobretot a partir de l’ampliació del museu, que introdueix la industrialització i la urbanització del món rural i la seva connexió amb la modernitat, l’exposició acaba fent-se moltes preguntes: sobre la identitat del món rural i si té sentit preservar-lo o no. Està tot obert. El museu no sols pot quedar-se en la preservació de la memòria del món rural (fonamental), sinó que ha de ser sobretot un centre cultural que plantegi aquestes preguntes. Si no es fa des d’aquí, es farà des de la ciutat i no hi haurà la veu del territori amb la seva memòria incorporada.

En primer lloc, fer visible que hi ha un coneixement i un capital cultural i humà en els territoris rurals que el necessitem per pensar i decidir el futur del país que volem ser, i que és com a mínim igual que el de la gent a la ciutat. Històricament, hem construït aquest país parlant des de la ciutat. Malgrat haver parlat molt de la “Catalunya territori”, en realitat no l’hem escoltada mai. La descentralització és escoltar què s’està dient des d’aquí. El museu ha de ser aquest fòrum.

La gent que no hi viu potser no n’és tan conscient, però crec que sí i no sols aquí: a Europa en general hi ha una comprensió molt clara que això que en diem ecologia i sostenibilitat té a veure amb replantejar un model d’urbanització que no ens duia enlloc. L’any 2020, més de meitat de la població vivia en grans ciutats –ingovernables, insostenibles i inhabitables– i, sobretot d’una dècada ençà, amb els plantejaments de l’ecologisme i el decreixement, és quan comencem a mirar alternatives. En les comunitats més petites, encara que en llocs més allunyats, però que tenen una connexió amb la natura. La pandèmia ho ha accelerat.

Sí, però el concepte de despoblament és urbà. Torna a ser una manera de mirar el territori en clau quantitativa, en lloc de qualitativa. Hi ha pobles que potser no volen créixer i no vol pas dir que els drets no hagin d’estar garantits. Amb 500 persones o amb 100.000. Ara, si continuem afirmant que sols té dret a tenir una biblioteca qui té més de 5.000 habitants, ens estem equivocant.

Totalment. La cultura entesa com a patrimoni, creació i memòria que no respon a necessitats socials no deixa de ser una pràctica privada, que està molt bé que hi sigui, però s’ha de finançar privadament. A la llarga, qualsevol proposta artística ha d’estar connectada amb la seva societat: ha de poder parlar sobre els temes que li interessen i aportar-hi coses.

La Fundació Carulla sempre ha treballat perquè el museu complís les polítiques i les normes de la Generalitat, i treballem i som a totes les xarxes de museus. Ens sentim publicoprivats, perquè la fundació té clar que la inversió va al servei del país. Agraïm el suport de la Generalitat, però la dedicació pressupostària d’aquest govern a la cultura en general, i als museus en particular, és desastrosa. Ens omplim la boca amb la identitat i la cultura, però en realitat devem ser dels països europeus amb menys diners per cultura i habitant; per sota de Portugal i de Grècia.

Hi té molt a veure. La dictadura va classificar la cultura en dos grans paquets: la tradicional, entesa com a folklòrica, vinculada al turisme; i l’accés a unes determinades elits que se centrava sols en les belles arts i la música com a eina de representació social. Catalunya i el País Basc se’n va sortir més, perquè la cultura era viva en la música, la literatura..., a través del lligam amb la llengua. Però, en general, el franquisme va convertir la cultura en un espectacle o en un acte elitista, poc vinculat a qualsevol temàtica social. Ens costa molt de canviar-ho. I si no, mirem què ha passat en la pandèmia: els principals museus s’han quedat sense visitants. No hem entès que la cultura és un espai de participació, debat i de construcció de la ciutadania.

D’equipaments culturals, al territori n’hi ha pocs, i per tant, volem assumir aquesta tasca. El museu, juntament amb la fundació, vol ser espai de laboratori per pensar, investigar i experimentar. Ara amb joves estem treballant una experiència formativa en art i creativitat. És un programa per a aquesta tardor, amb la col·laboració d’artistes internacionals de renom que usen diferents disciplines per reivindicar i amb els quals realitzaran una proposta artística per facilitar canvis al territori. Està pensada per escoltar els joves, veure què necessiten i, des de la cultura, què els podem oferir de nou, més enllà del que ja tenen a l’abast a través de les xarxes. Posem la memòria, el territori i les eines creatives per donar-los poder en les seves lluites: que les usin per parlar del que els preocupa.

Entre altres, seguirem potenciant la creació de sinergies amb altres institucions catalanes, com ara Fira Tàrrega, Fira Mediterrània, etc., i amb artistes i professionals locals. Hi afegim el vessant internacional, ja que acabem d’entrar a formar part d’una xarxa de centres culturals que treballen el discurs de la sostenibilitat. I volem insistir a pensar la ruralitat en clau de gènere.