La por i l’esperança
L’actor i refugiat siri Ahmad Alhamsho relata la seva vida en el llibre ‘Todos los Ahmad del mundo’, que Ramon Térmens vol dur al cine
-
Ahmad Alhamsho viu actualment a Barcelona i estudia teatre ORIOL DURAN. -
L’actor en una imatge de la pel·lícula ‘La dona il·legal’ SEGARRA FILMS. -
Imatge d’arxiu de refugiats siris a Turquia. Ahmad Alhamsho va haver de creuar aquest país per fugir de Síria SEDAT SUNA - EFE. -
Ahmad Alhamsho viu ara a Barcelona. A la dreta, l’actor en una imatge de la pel·lícula ‘La dona il·legal’. A baix, imatge d’arxiu de refugiats siris a Turquia, el país que ell va haver de creuar per arribar a Grècia ORIOL DURAN / SEGARRA FILMS / SEDAT SUNA - EFE.
“Tinc la certesa que sota la nostra barca hi havia un àngel [...]. Van ser quinze minuts de terror i rendició, fins que vam veure que, de lluny, alguna cosa s’aproximava.” Ahmad Alhamsho (Al-Thawrah, Síria, 1992) relata així com es va donar per mort damunt d’una barca tan plena de gent (unes vuitanta persones) que no podien seure, sense benzina, a la deriva al Mediterrani, amb mala mar..., fins que va aparèixer una barca de rescat. N’hem vist moltes imatges, però el seu llibre Todos los Ahmad del mundo (Plataforma Editorial) té la virtut de relatar la història d’un refugiat que creua el Mediterrani en primera persona, en un relat breu (cent pàgines), auster i dur, però que vessa tota mena d’emocions. També té el mèrit d’ajudar-nos a comprendre les poderoses raons que empenyen els éssers humans a enfilar-se a una fràgil barca (o, com acabem de veure a l’Afganistan, a la carcassa d’un avió que s’enlaira, cap a una mort segura) i deixar la seva terra per sempre.
És un relat de por: “Tots estàvem segurs que moriríem. Les onades ens feien pujar fins molt amunt i cap avall, com una muntanya russa, i cada vegada que baixàvem, ens pensàvem que ens enfonsaríem; però, no sé com, tornàvem a pujar.” Ens ho explica Ahmad Alhamsho un calorós matí de finals de juliol a la terrassa d’un bar, en una llarga entrevista. La seva història és també d’esperança: “Pel camí, la vaig perdre una mica, però ara l’he recuperada. No podem viure sense esperança. Si la perds, moriràs. Per això vaig començar a morir lentament al camp de refugiats de Grècia; vaig perdre l’esperança. Hem d’aprendre a recuperar-la en moments així.”
No és fàcil resumir la seva vida. Sembla que, als 29 anys, n’hagi viscudes tres o quatre: una infantesa feliç a la ciutat d’Al-Thawra als anys noranta; el viatge als 15 anys al Líban per treballar (“cada dia camí de la feina, m’insultaven; els libanesos odiaven els sirians perquè el nostre govern els va fer coses dolentes”); el seu somni de ser actor (“des que era nen, feia esquetxos amb la meva família; una vegada, vaig fer veure que moria i vaig donar un ensurt a la meva mare, plorava i tot, i em va dir que tenia talent per ser actor”); el servei militar obligatori quan va esclatar la guerra i una miraculosa malaltia que el va salvar; l’arribada d’Estat Islàmic a la seva ciutat, el 2014, i les amenaces que va rebre perquè volia ser artista...
Els motius de fugir
“Mai havia pensat que marxaria de Síria. Encara que havia començat la guerra, tampoc volia. Soc molt familiar i estic molt unit a la meva mare. Tampoc vam voler deixar la nostra casa familiar a Al-Thawrah, el nostre carrer, el poble...” Però va començar la guerra, i “va empitjorar tot cada dia”. “Vaig veure amics morir davant meu per les bombes, va entrar un grup d’Estat Islàmic [ISIS]... Només sabien matar; van entrar en nom de l’islam, però no en sabien res. Teníem una botiga de recanvis de motos i venien a comprar coses. Eren d’arreu del món: els EUA, l’Estat espanyol, Suècia, Alemanya, l’Aràbia Saudita...” Els soldats d’ISIS “mataven en nom de l’islam, però les víctimes, eren musulmanes”. “Un cosí meu el van matar; li van tallar el cap a la plaça plena de gent.”
Li van dir que s’oblidés d’estudiar teatre: “Ho sabien, no sé com, i em van dir que no podria fer teatre. L’art per ells és hram, dolent.” La seva família li va dir que era millor que marxés. “No tenia diners per sortir, però el meu oncle, sí; fugia amb la seva família i em va oferir marxar amb ells a canvi de cuidar el seu fill i ajudar-lo a carregar motxilles. No volia marxar i deixar la meva mare ni el meu país, però alguna cosa em va obligar a fer-ho. Vam sortir a les tres de la matinada.”
El pitjor moment
“Hi va haver molts moments durs, però el pitjor va ser el del mar. Jo no sé nadar i tinc fòbia a l’aigua; el meu germà em volia ensenyar a nedar de petit i em va llençar directament al llac, i mai no vaig voler saber res de l’aigua. Però no tenia cap opció: o creuava pel mar o tornava a Síria. La màfia deia que era una barca de 39 metres, havíem d’anar-hi 35 persones, en un viatge de 15 minuts. No era veritat. Vam pujar a la barca 80 persones en lloc de 35; ningú no podia seure, els homes anàvem al voltant de la barca i les dones i els nens, al mig. Al principi, encara anava bé, però, a poc a poc, després d’unes milles, el qui portava el timó no sabia conduir, havia dit que en sabia perquè li sortís gratis el viatge. Va agafar el timó un altre noi; van passar deu o quinze minuts i vam començar a sentir por de debò. El mar estava molt embravit i, després de dues hores, érem enmig del mar perduts, sense veure res al nostre voltant, sense combustible. La barca es va trencar una mica per sota i va començar a entrar-hi aigua.”
Un àngel
El bot que va sortir abans d’ells va naufragar i la majoria de refugiats es van ofegar. Encara no s’explica que se salvessin tots: “Ningú no va caure a l’aigua ni va morir. En la religió musulmana, també creiem en els àngels. No sabem si tenen ales, ni com són. L’aigua em va arribar fins als genolls. Vam començar a resar, cadascú amb les seves oracions i el seu idioma, i a preparar-nos per morir. Jo tenia als braços el nadó d’una dona i l’hi vaig tornar, li vaig dir que jo no sabia nadar i no volia que morís per la meva culpa. Tenia la cara groga de tanta por; ja no m’arribava la sang al cap. I després de quinze minuts de pensar que moriríem, va venir un petit vaixell grec i ens va remolcar fins a un de més gran.” “Fins que vam pujar, no vam estar tranquils. Fins i tot al costat del vaixell gran, teníem por. L’escala era just darrere meu i jo havia de pujar el primer, però un home mort de por em va trepitjar el cap i va pujar abans.”
Els camps i les ONG
Ahmad Alhamsho va iniciar, aleshores, un periple per diferents camps de refugiats grecs fins que va arribar al camp de Nea Kavala, el febrer del 2016. Hi va passar un any i mig. Sol i deprimit per les dures condicions del camp, va recuperar l’ànim amb l’arribada de les ONG: “Una va venir a crear una escola i fer activitats per als nens i em van demanar que els ajudés. Vaig aprendre anglès en dos mesos i feia de traductor dels nens i els organitzava activitats: esports, teatre, jocs... Agafàvem un altaveu gran, posàvem música infantil i anàvem a caminar pel camp de refugiats per recollir els nens i portar-los a l’escola. Quan em veien, venien corrents i tots em volien abraçar, agafar de les mans... Era el millor moment. Els nens tornaven a la vida; començaven a viure en aquell moment.”
El teatre i Barcelona
És en aquest mateix camp on va fer amistat amb gent de Barcelona. “Quan vaig poder sortir del centre de refugiats de Madrid, vaig voler venir a viure aquí perquè hi conec gent del món del teatre. Eren voluntaris del grup de teatre Paramythádes que feien tallers al camp de refugiats de Nea Kavala. Allà, vam fer una obra en què vaig fer el primer monòleg i la vam representar en un teatre del poble del costat. Érem de diferents països i edats i sentia que érem tots iguals.” Ahmad Alhamsho no té prou paraules d’agraïment per als voluntaris de les ONG: “Fan una feina molt important quan treballen amb el cor i mentalment. És un treball d’emoció, no per treure diners i per viure’n; és una feina per a voluntaris. Salven de morir la gent no només al mar, també al camp de refugiats; també hi poden morir. Tens la sensació de morir lentament: per malaltia, no menjar ni dormir bé, falta d’higiene... Et deixes morir a poc a poc. Si ve un voluntari cada matí amb un somriure, això et salva. No ens falta un raspall de dents, una tovallola o un plàtan; ni amb mil plàtans estaríem bé. Ens falta un somriure de veritat! N’hi ha que venen com a voluntaris, es fan fotos amb els nens, després els fan fora i les posen al seu currículum, perquè els fa falta per treballar al seu país. El que cal als camps és la gent com ells, que treballa amb amor.”
Barcelona i el cinema
Preguntat per què acaba a Barcelona, respon: “Pels amics que conec a Grècia i per estudiar teatre. Em van dir d’estudiar al Col·legi de Teatre de Barcelona, al Poble Espanyol.” La ciutat li va agradar des del primer moment: “Barcelona és una ciutat molt activa, molt bonica, i el temps s’assembla molt al del meu país. Des de Grècia, pensava que la gent aquí seria molt amable i ho és, tot i que aquí i arreu del món hi ha gent tancada que et falta al respecte. Però la major part de la gent és amable. Estic molt còmode, tranquil, tinc tots els drets, tinc els papers... Només trobo a la gent falta de confiança. Si vols llogar un pis i ets siri o àrab, moltes vegades et diuen que no. Prefereixen un espanyol, un sud-americà o un europeu.”Obrir-se camí com a actor professional no és fàcil: “De moment, no estic treballant. Vaig fer una obra en línia per la Covid amb el teatre Tantarantana, amb l’escriptor Albert Tola i la directora Constanza Brncic, un taller amb gent de diferents països i cultures, africans, àrabs i d’aquí, alguns de professionals i d’altres, no. ” Treballar d’actor a Barcelona “és molt difícil”: “Jo acabo de començar a estudiar aquí. Fa quatre anys que soc a l’Estat espanyol, però no és res, perquè he hagut de començar des de zero. He de conèixer la cultura, aprendre els idiomes, el castellà i el català... Necessito temps per parlar-los bé. Has de dominar-los perfectament per ser actor i tenir oportunitats. Si no, només pots fer treballs molt concrets, propers a la teva cultura o molt petits.” Ramon Térmens el va contractar com a actor per a la pel·lícula La dona il·legal, nominada als darrers premis Gaudí. Hi interpreta un personatge molt proper a ell mateix: un refugiat sirià que vol treballar d’actor a Barcelona. “Treballar junts en La dona il·legal va ser una experiència molt bonica, tot l’equip de la pel·lícula era gent molt maca. Per mi, Ramon Térmens és un àngel també, és molt bona persona. M’ha ajudat molt després; hem mantingut el contacte i vol fer alguna cosa amb mi. M’ha ajudat molt en el llibre i m’ha fet un gran regal, que és comprar-ne els drets perquè vol fer una pel·lícula de ficció sobre la meva vida. Ha de ser una pel·lícula molt forta, dura; s’ha de rodar en molts llocs diferents, amb molts personatges. És difícil. De moment, només estem intentant dur-la endavant. Esperem que sigui aviat.”Troba a faltar molt la seva família, la seva ciutat i Síria: “No puc parar de pensar-hi; cada dia hi penso.” Però, com a refugiat, no es pot ni plantejar ni tan sols una visita: “Quan tenim els papers com a refugiats a l’Estat espanyol, no tenim dret a visitar el nostre país. Puc anar a qualsevol país del món menys a Síria. És dur i trist, però ho entenc bé i ho respecto, perquè tenen raó. Si pots viure al teu país, per què has de venir aquí a demanar asil?”
Més bondat que maldat
Una de les coses que ha après durant aquest impressionant periple vital és que “hi ha més gent bona al món que dolenta”. “No es pot generalitzar. Fins i tot la gent dolenta, no ho és tant, fa coses dolentes perquè la vida els hi ha obligat. Potser roba perquè té gana. Ho puc perdonar tot excepte matar. M’han robat i insultat, i he acabat perdonant.” També ha après que cal estar preparat pel que pugui venir: “A la vida, veurem de tot. Ningú no tindrà mai la vida perfecta, sempre tindrem problemes, i hem d’estar preparats per a quan arribin. Mai no hauria pensat que passaria res a Síria i ha passat. T’has de preparar, encara que pensis que mai no passarà res a l’Estat espanyol o a Catalunya.”