Nova sensibilitat per al Born

Els nomenaments solen ser tràmits avorrits i, quan deixen de ser-ho, provoquen sovint alguna cosa pitjor: el sobresalt, la queixa, el disgust. Molt poques vegades l’elecció de nous càrrecs inspira una felicitat unànime, com la que podia haver despertat l’anunci que l’escriptora i especialista en literatura testimonial Marta Marín-Dòmine serà la nova directora del Born Centre de Cultura i Memòria a partir de mitjan setembre. La nota de l’Ajuntament de Barcelona en què informava de la resolució de la plaça per “concurs públic” ja va ser contestada ahir mateix per l’Associació de Museòlegs de Catalunya, que matisa que la selecció s’ha fet pel “procediment de lliure designació” i qüestiona que el perfil de Marín-Dòmine sigui el que requereix un museu, que al seu parer “hauria de ser gestionat per un especialista en patrimoni cultural”. En tot cas, no posen en dubte la “idoneïtat” i l’“expertesa” de la nova directora d’acord amb la voluntat del Born d’aprofundir en la reflexió sobre les polítiques públiques de memòria. Marín-Dòmine substitueix Montserrat Iniesta, que al seu torn havia rellevat el primer responsable del centre, el després president de la Generalitat Quim Torra.

Llicenciada en Filologia Catalana i doctora en Estudis de Traducció i Interculturalitat, Marta Marín-Dòmine (Barcelona, 1959) ha fet de la memòria i de la construcció narrativa del testimoni el seu camp d’investigació preferent, que ha desenvolupat durant vint anys a la Wilfrid Laurier University d’Ontario, al Canadà, on ha dirigit des de la seva creació, el 2013, el Centre d’Estudis sobre Memòria i Testimonis. El 2019 va rebre el premi Ciutat de Barcelona, l’Amat-Piniella i el Serra d’Or de la crítica per Fugir era el més bell que teníem (Club Editor), una immersió pregona en els exilis de la seva pròpia família, i sobretot del pare, que il·luminava algunes zones d’ombra sobre la transmissió de la memòria, com ara el desarrelament i el dolor heretat. Aquest últim any ha treballat en un altre llibre que posa l’atenció en la figura de la mare.

La nova directora del Born ha col·laborat també amb grups de recerca sobre Memòria i Literatura Testimonial a la Universitat de Barcelona i a la Université Paris-Sorbonne, i imparteix classes de literatura a la Wilfrid Laurier University de Waterloo. L’activitat acadèmica no l’ha apartada de la reflexió pública sobre els seus marcs de recerca, sinó que participa sovint en jornades i debats, sobretot des del seu retorn estable a Barcelona el 2020.

La seva indagació en el testimoni, les herències i l’oblit (va escriure el postfaci a l’edició no censurada de K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella) l’ha acostada a altres formes de pensament creatiu, a través dels documentals The Vengeance of the Apple. Argentinians in Toronto (2010) i Mémoire juive du Quartier Marolles-Midi, 1932-1942 (2012), o de la instal·lació artística en homenatge a les víctimes dels camps nazis Je vous offre les oiseaux, que es va veure al MUHBA el 2017 i al Museu dels Jueus de Girona. Ella mateixa assenyala que en l’espai del Born “conflueixen diversos objectius: un espai polivalent de conservació i valoració del patrimoni, la transmissió de coneixements a l’entorn de la memòria, i l’aproximació a la memòria com a fenomen polític i social, i per tant cultural”.