Saborosa comunicadora

A mig camí entre la popularitat i l'èxit, però sense acabar d'assolir la rotunditat en cap dels dos terrenys, Lucrecia podria ser el paradigma contemporani del cèlebre enigma de don Miguel Matamoros, en què qüestiona d'on són els cantants. Més enllà de si vénen de l'Havana o de Santiago, el misteri que planteja la cantant és com un personatge amb la seva projecció pública ha de veure com la publicació del seu darrer treball ha passat gairebé desapercebuda. És cert que la força del seu directe ha estat descompensada per una trajectòria discogràfica erràtica i desigual. Tampoc l'ha ajudat el fet que se servís de la música com un mitjà –i no com una finalitat– per esdevenir un personatge mediàtic. Aquella poderosa Lucrecia que cantava als balseros i enamorava Paquito D'Rivera no ha estat aliena al desgast. Potser per això la decisió de treure un disc com Álbum de Cuba pot considerar-se una manera de retrobar-se amb els seus propis orígens i establir un nou punt de partida. Determinació tan lloable com la del Mas i Mas Festival a l'hora de programar-la en la intimitat d'un club com el Jamboree i amb la calidesa impagable de la proximitat i el so acústic. Un entorn escènic on Lucrecia sap moure's com peix a l'aigua i on temes immortals com Siboney, Dos gardenias, Mama Inés o Quizás, entre altres estàndards del son cubà, van obtenir una nova dosi d'espontaneïtat i frescor gràcies a la reinterpretació d'una comunicadora nata. Perquè va ser la seva habilitat com a comunicadora, més que no pas uns arranjaments convencionals i una veu massa propensa al crit, la que va posar la salsa a l'arròs aconseguint que el públic fruís a plaer d'una saborosa vetllada.