L'artista com un superheroi

Visito l'estudi del pintor Miguel Ángel Iglesias. Pinta en una casa rural enmig d'un jardí ple d'arbres fruiters i xiprers en les interseccions entre l'Arboç, Cubelles i Vilanova. Iglesias és un dels artistes de l'inacabable planter català que triomfen més a les fires i a les galeries internacionals que al nostre país. No és una crítica, sinó una constatació.

Nascut a París el 1971, Iglesias es va formar a la Massana i la dècada passada va exposar en solitari per primer cop a la Sala d'Art Jove de la Generalitat de Catalunya. En el seu currículum destaquen nombroses mostres a Corea, la Xina i Taiwan, i el fet de ser un dels pintors de les galeries Ignacio de Lassaletta de Barcelona i Jorge Alcolea de Madrid. Ara és a punt de viatjar cap a l'Àsia, on s'endurà 17 peces dels seus obsessius paisatges urbans, on els colors recorden Mondrian i l'abstracció és tant una conducta com un estat de l'esperit. La vinculació a un surrealisme transformat pel pop em fa recordar un Giorgio de Chirico extirpat de referències metafísiques. Iglesias actua com un ribot polint una mateixa peça, que es va perfeccionant. L'últim quadre que ha pintat em produeix un impacte que també vaig tenir la primera vegada que el vaig veure. Així mateix, els seus quadres iniciàtics ja ens remetien a ciutats antigues o del Magrib. Els seus picats actuals poden induir-nos a pensar en Nova York o Chicago, però són ciutats de la globalització, a les quals ha arribat de manera intuïtiva, sense forçar teories. Més per la sensació que pel concepte: “Sempre acabo amb aquesta lectura dura i freda, de ciutat franquiciada, d'estil low cost”. La geometria, les composicions lineals dels edificis i la identificació nul·la ens fan penetrar en un territori acotat, on els sentiments són les suggestions que produeixen les peces, amb uns acrílics protagonistes. Cada quadre és producte d'un procés que dura setmanes o mesos, una destil·lació cap a les panoràmiques. El pintor em parla de les tardes contemplant Barcelona des de Miramar o del comentari d'un professor que li va explicar que els artistes havien de ser com els superherois dels còmics: havien de desenvolupar la sensibilitat de la societat. Pinta de nit, tot i que els colors ens porten la llum del dia.