El director pot passar de fascinar-te
a esperonar els teus pitjors instints en un mateix any
Jo confesso.
Sí, jo també sóc dels qui, en el seu moment, van pensar que Steven Soderbergh, guanyador de la Palma d'Or amb la seva
opera prima Sexe, mentides i cintes de vídeo (1989), era el que s'anomena un
one-hit wonder, l'autor d'una sola pel·lícula remarcable. Confesso, ja que hi som, que el director de
Traffic (2000) no m'ha caigut mai gaire bé. Per sort, sempre som a temps d'entonar un
mea culpa. Sí, he trigat potser massa temps a assumir que Soderbergh és un model de cineasta avançat al seu temps, algú que sembla complir, punt per punt, aquelles sis propostes per al proper mil·lenni que llançava Italo Calvino: lleugeresa, rapidesa, exactitud, visibilitat, multiplicitat i consistència.
No estic dient que el cinema de Steven Soderbergh ja m'agrada, no: el tret diferencial del director és, precisament, la seva identitat fluïda, la seva lleugeresa d'equipatge, que li permet passar de la gran producció d'entreteniment amb noms de pes de Hollywood al projecte low cost de dimensions gairebé domèstiques. Soderbergh és un tipus de cineasta que pot passar de fascinar-te a esperonar els teus pitjors instints diversos cops al llarg d'un mateix any. No entenc, per exemple, que algú pugui fer un díptic tan ambiciós com l'integrat per Che-El argentino i Che-Guerrilla (2008) sense aconseguir que ni un sol espectador surti de la sala amb ganes d'aixecar una barricada, però, tot seguit, l'estrena d'una pel·lícula tan excèntrica com El soplón (2009), amb el seu joc sofisticat de veu en off que nega el que veiem en pantalla i es perd en absurdes digressions, em reconcilia amb el cineasta. Ara arriba un projecte que és pur Soderbergh portàtil: The girlfriend experience (2009), una pel·lícula que sembla rodada en un cap de setmana sense un pla previ, però que acaba oferint un diagnòstic essencial sobre la gestió del desig en temps de brutal crisi econòmica.
Dues o tres coses que Soderbergh sap de Sasha Grey.
The girlfriend experience sembla tenir els seus precedents en dues pel·lícules de Jean-Luc Godard, Vivir su vida (1962) i 2 ou 3 choses que je sais d'elle (1967), disseccions de l'arquetip de la prostituta com a icona significativa d'una societat de consum que no sols ha après a traficar amb la materialitat, sinó també amb la immaterialitat, encarnada en el desig, la fantasia (no necessàriament sexual) i l'afecte. Godard, com ara Soderbergh, ha estat un dels grans visionaris de la modernitat cinematogràfica, però, curiosament, a Vivir su vida va decidir prescindir de la lleugeresa d'equipatge (tècnic) dels seus primers passos a la Nouvelle Vague per utilizar una càmera Mitchell que, en teoria, semblava tota una contradicció com a instrument d'escriptura en una pel·lícula d'estructura lliure i fragmentària. A The girlfriend experience Soderbergh ha fet servir una Red One, que potser és l'instrument que institucionalitza les intuïcions dels joves lleons de la Nouvelle Vague.
El factor X.
Entre les cinc pel·lícules preferides de Sasha Grey figura Pierrot, el boig (1965) de Godard, dada que ve a reafirmar el missatge de Soderbergh. Les estrelles X d'avui dia ja no venen sexe, sinó un estat d'ànim, una sensibilitat.
