El músic de la llum

Debussy deia que “la seva música feia bona olor”. Amb essències impressionistes i tardoromàntiques, Déodat de Séverac va compondre unes melodies que respiren la llum del Mediterrani i flairen els pinars inundats de grills els capvespres d'estiu. Va expressar en música el que Dérain, per exemple, va fer en pintura. Allunyat dels grans centres culturals, l'obra de Séverac ha quedat a l'ombra, malgrat la seva qualitat, reconeguda de forma unànime pels crítics.

Déodat de Séverac va néixer a Sant Felix de Lauragués (prop de Castellnou d'Arri, al Llenguadoc) el 1872, en el si d'una família d'artistes (el seu pare era pintor). Ell mateix va conrear diverses arts fins a centrar-se en la música. A la Schola Cantorum de París va ser alumne de Vincent d'Indy i Albéric Magnard de 1986 a 1907. Allí va conèixer Albéniz, de qui va ser assistent, i Ricard Viñes. Fart de la vida parisenca, i un cop les funcions de la seva peça lírica Le Coeur du Moulin a l'Opéra Comique es van acabar, va anar a passar l'hivern a Ceret per reunir-se amb Manolo i Franck Burthy-Haviland. Pels volts del 1910 la capital del Vallespir era un caldo de cultiu d'artistes que buscaven inspiració en els colors de la natura meridional. És aquí on el jove Séverac va fer colla amb Picasso, Gris i Braque, entre altres membres de l'anomenada Escola de Ceret.

“Séverac es va enamorar de Catalunya i moltes de les seves obres estan inspirades en els seus paisatges”, explica Antoni Coll, secretari general de l'Associació d'Amics de Déodat de Séverac. És el cas de la suite Cerdanya: cinc estudis pintorescos per a piano, que va elaborar entre el 1908 i el 1911, considerats la seva obra mestra. Fascinat per la cobla, Séverac va introduir-la a la peça per a teatre Héliogabale, estrenada a Besiers el 1910. També va posar música a versos d'autors catalans, com ara el ceretà Joan Amade (Lo cant del Vallespir).

Quan anava a Barcelona, es reunia amb Santiago Rusiñol i Adrià Gual, que havia conegut a París. En una viatge que va fer a la capital catalana el 1920, en el marc de les celebracions en honor al major Joffre, va visitar el Palau de la Música Catalana amb Lluís Millet i Enric Morera. Va admirar l'audiència amb improvisacions sobre temes catalans a l'orgue, una anècdota que recull Coll a Déodat de Séverac and the Mediterranean School of Music (Catalonia Culture, Unesco, 1991).

Els crítics insisteixen que la seva vàlua artística s'equipara a la de contemporanis seus de renom. “Séverac era primer de tot un regionalista i va voler desenvolupar la seva carrera al marge de París. Ravel i Debussy van triomfar perquè s'hi van quedar. De tota manera, era un home molt tranquil que no tenia ambició de ser famós”, sosté Coll.

L'autor de Baigneuses au soleil (una obra inspirada en Banyuls) va morir a Ceret el 1921 als 48 anys a causa d'una insuficiència renal. La seva mort prematura va estroncar el projecte de crear una Escola Mediterrània de Música a Barcelona, amb delegacions per tota la conca mediterrània, de València a Marsella. Es tractava d'aplicar la seva visió d'una pedagogia descentralitzada de la música, tal com va defensar en la seva tesi de final d'estudis.

El seu amic i compositor Joseph Canteloube va crear el 1930 l'Associació d'Amics de Déodat de Séverac per mantenir viva la seva memòria. L'actual associació aglutina admiradors dels dos costats del Pirineus (prop de 150 persones). La part occitana és presidida per Jean-Bernard Cahours d'Aspry, autor de Déodat de Séverac, musicien de lumière. Sa vie, son oeuvre, ses amis 1872-1921 (Atlantica-Séguier, 2001).

A la seva ciutat natal, Sant Felix de Lauragués, se celebra actualment el Festival Déodat de Séverac, presidit per la vídua del nét del músic. El 15 d'agost es fa el darrer concert de la temporada, que es reprèn a la tardor amb un nou programa.