Falta un cop de la tramuntana

A la posada en escena de La Víctor C li falta

un cop decisiu de tramuntana. Ara, la posada en escena arriba tova, com una marea llarga d’onades lentes quan a la Caterina Albert (que firmava els textos com a Víctor Català) la caracteritzaven els cops de puny dels seus textos, amb un regust amarg a la Terra baixa de’n Guimerà. És simpàtica i carismàtica l’anècdota que Caterina Albert rebés el personal al llit de casa, com si estigués malalta, com si fos una desvalguda. Que es fes l’amateur i restés importància als seus textos amb la gent del carrer però que, en canvi, els defensés aferrissadament amb els col·legues de narrativa. Que li recriminessin que insistís en els drames rurals (ben foscos) quan ella era una feliç filla de la costa. I que si s’atrevia amb una trama urbana li deien que no tenia prou múscul. També està bé plantejar que al voltant del llit, com si fos un somni, l’autora convoqués alguns dels seus contes. Però queda tou.

Rosa Renom és una entranyable i excèntrica Caterina Albert. Tot roda al voltant del seu llit i ella en viu, aparentment, despreocupada. Hi ha salts de coherència estranys que no queden ben explicats. Per exemple, com pot ser que la protagonista envelleixi (i mori) i, en canvi, la seva germana (una simpàtica Lluïsa Castell) mai acabi d’envellir? També es fa estrany el codi de la narració dels contes. Hi ha els que tenen un notable aire de fer teiatro, quasi caricaturesc mentre que a L’Aleixeta el drama és molt més sentit. Potser hauria estat més senzill limitar-se a reproduir un conte (com el de l’Aleixeta i donar-li molta més profunditat emmirallant-la amb l’aire feréstec de l’autora). Una centrifugadora ha allisat el vocabulari de Víctor Català. L’escenografia de Paco Azorín és útil per relatar els contes (apareixen portes i balcons) però peca de la mateixa indeterminació de l’escena. Fa bonic però no revela emoció rellevant.El problema de jugar amb fets pintorescos és que se suavitza el personatge. Ja ho deia l’actriu i directora Rosa Novell sobre les múltiples adaptacions de Joan Brossa. La genialitat de la seva poesia visual el convertia en un afable artista. I ella es rebel·lava que s’acomodessin els mons turbulents dels autors per a deixar-los sense el verí que els feia indòmits i interessants. De Caterina Albert ens distreu saber la seva peripècia, però el que ens atraparia seria si veiéssim el seu volcà d’emocions. Que s’hi intueixen però mai afloren. En aquest sentit, els Epicentres que plantejava Albertí (sobre les pulsions de Guimerà, per exemple) eren molt més reveladors.

Deia Sergi Belbel (quan el TNC va recuperar Aloma de Rodoreda, en format de musical) que, a falta de tradició teatral d’autoria catalana, bo era posar les trames de les novel·les en posades en escena. De bons exemples, n’hi ha a cabassos. Començant per La infanticida (que ara també es programarà puntualment al TNC, fent-ho coincidir amb el comiat de La Víctor C). Alícia Gorina va fer una preciosa adaptació de Solitud, en què es jugava, allà sí, amb la llengua més enfiladissa. De Rodoreda, recentment també van ser molt suggerents La mort i la primavera i l’acabada d’estrenar Quanta, quanta guerra.

Anna Maria Ricart i Carme Portaceli són un duet infal·lible en obres que reivindiquen la creació en femení. Signen juntes adaptacions com ara Jane Eyre, Mrs Dalloway, La casa de los espíritus amb resultats excel·lents. Ès una bona idea de Portaceli estrenar la direcció al TNC amb La Víctor C, però no fa diana. Per sort, hi ha molt temps per redreçar el torneig...