Quico a les teulades

El cicle de recitals que complementen l'exposició La Nova Cançó. La veu d'un poble, al Museu d'Història, va arribar dijous a l'equador amb l'actuació de Francesc Pi de la Serra. Un dels primers jutges; una veu descreguda i enemiga de les correccions que incomodava el franquisme, de la mateixa manera que ha acabat incomodant molts protagonistes d'una Transició de la qual Quico es declara “desenganyat”.

El terrat dels antics magatzems portuaris que avui són museu proporcionen allò que en diuen un marc incomparable. Darrere l'escenari, el Tibidabo, el vent i uns quants núvols que van deixar anar quatre gotes inquietants a mig recital. Més avall, l'entrada de la Via Laietana, on hi havia els calabossos de la Brigada Social, però també el local on el 1954 va actuar Big Bill Broonzy, segons va explicar Pi de la Serra en un dels seus didàctics excursos sobre la història del blues. I a l'altre costat, esclafant la Barceloneta, el perfil il·luminat de l'hotel Vela, definit pel cantautor com “una merda de collons”.

Quico és de pell blanca i d'entranyes negres, com els seus col·legues coetanis Chico Buarque o Paolo Conte. A Quicol·labora, l'espectacle que va presentar a la terrassa del Museu, l'acompanyen dos enamorats més del blues i del boogie, el guitarrista Amadeu Casas i l'harmonicista Joan Pau Cumellas. Tots tres alternen les peces de Pi de la Serra que no fallen mai (L'home del carrer, Passejant per Barcelona) amb altres menys habituals i amb algunes versions instrumentals de Big Bill Broonzy o Memphis Minnie. Tot cosit en la forma pel llenguatge del blues i, en el fons, per l'esperit antiautoritari de Brassens, del qual Pi de la Serra va cantar Fernanda.