Sol radiant

Benet i Jornet va escriure el 1979 una faula àrab que perfilava les ombres de la Transició amb claredat. El cel lluent d’aquesta capital inventada ensenya els punts foscos dels canvis polítics. Aquella aparent Transició espanyola modèlica avui es pot veure que no ho és tant. I, per això, Toni Casares ha rescatat el text, tot i que no en fa visible el paral·lelisme. És sa, això sí, rellegir repertori propi.

Sembla evident que el distanciament de Benet i Jornet és similar al que proposava Brecht per poder denunciar el que patia la seva turmentada Europa. Benet i Jornet té l’encert d’allunyar-se de l’adoctrinament de Brecht i furga en la por i la covardia del ciutadà i també en la capacitat de variar d’ideologia per mantenir-se en el poder. La forma textual, també cal posar-la en valor perquè remet a un narrador/ funcionari que va portant al públic cap endavant i cap endarrere de l’escena de la manera més efectiva i sent obertament metateatral. Si el dramaturg havia arrencat amb un quadre íntim i realista Una vella, coneguda olor (1963), ara rebia els comportaments dels personatge en un conte fantasiós, carregat de doloroses metàfores.

La trama parla del retorn de dues germanes (filles d’un antic opositor que va ser executat per esbirros de l’emir que encara governa). Tornen de l’exili deu anys després i descobreixen, sorprenentment, que el barri està quasi com sempre (quan el van abandonar enmig de bombes, saquejos i incendis). Casa seva respira la calma d’abans; potser el jardí encara calgui desbrossar-lo. Elles amaguen una venjança que, intueixen, pot ser la seva fi.

El paper dels intèrprets és notable. Destaca Carles Martínez, que, com a bon encantador de serps, alterna la funció de criat de l’emir i narrador empàtic i cínic de la història. Enka Alonso és la germana jove, la que es presenta com la més forta de les dues. Han tramat que faran servir la seducció per activar el parany. Màrcia Cisteró és la germana gran, que amaga un gran dolor al pit i no es resol fins al flaixback final. Ella actua fredament. i té una carta de salvament que no ha ensenyat a ningú. Francesc Ferrer és el jove destronat, que comprova com el seu engany és conegut i en patirà les conseqüències. Oscar Rabadan ensenya la part humana del dèspota i la vessant negociadora per afiançar el seu poder, sota una imatge de magnànim, que empra quan li interessa. Pep Ferrer i Ona Borràs són personatges que pateixen les conseqüències dels comportaments dels altres. I que buscaran recol·locar-se en aquest tauler d’escacs; ella en caurà de seguida; ell, sabrà protegir-se amb un moviment cautelós de cavall. Fina Rius és el peó fidel, constant, coherent que assumeix amb generositat les conseqüències dels que han fet els altres. És, probablement, l’única que podrà veure la llum resplendent que emergeix d’aquest paisatge sense l’amargor dels crims.

Sovint els titulars obvien la realitat més íntima, per la qual es va decantar Benet i Jornet: l’autor dedica la darrera rèplica a l’arquitecte covard: Aquest personifica la por que han patit tots fins al punt de trair a la família de qui s’estimava amb devoció. Coincidia Pau Miró, mig segle després, en el quadre inspirat enla Barcelona de la vaga dels tramvies a Victòria, a la Sala Gran del TNC. El sol ensenya, impàvid, les vergonyes humanes.