Salta la banca

Tres amigues (dues d’elles, germanes) s’escapen un cap de setmana a un lloc desconegut per consolar el trencament de parella d’una d’elles. Són dones aparentment responsables, que han sabut estar atentes a la feina, a la societat i a la família i que poden estar preocupades pel canvi climàtic. Però en aquella situació traumàtica viuen una mena de catarsi i esclaten totes les seves dèries. Sílvia Munt dirigeix aquest text (estrena mundial, per culpa de la pandèmia) de Javier Daulte. Les tres protagonistes són Marta Marco, Cristina Genebat i Nora Navas. Aquest dijous s’estrena al Municipal de Girona (divendres fa un passi doble i també es programa a Palafrugell) dins del Temporada Alta i es preveu una llarga temporada a La Villarroel (des de novembre fins a febrer). Tres dones queden per plorar les penes i, de sobte, arrenca un thriller intens en què tot pot saltar pels aires. Són poc més de 80 minuts en què els espectadors salten del riure al silenci incòmode.

És evident que la producció neix de la seva germana gran, Les noies de Mossbank road, també produït per Bitò i La Villarroel i en la qual Munt va dirigir Marco, Genebat i Clara Segura. En aquesta ocasió, Nora Navas substitueix la tercera actriu (que tenia altres compromisos tancats per a aquestes dates). Navas és una actriu que coneix des de fa anys el teatre de Daulte (aquest és el seu tercer text que interpreta) i que defineix com el teatre argentí “que et fa riure i mal alhora”. Navas aclareix que Daulte fuig del teatre psicològic, “per ell, el teatre és emocional, o no ho és”. El dramaturg va escriure aquesta peça en què permet trencar la concepció políticament correcta de les dones de mitjana edat i Munt ho celebra: és gràcies a les equivocacions que es pot corregir i evolucionar. Efectivament, per Genebat (que ha traduït el text), l’obra presenta tres dones “imperfectes, molt patètiques, que exploren la banda més patètica de la seva vida”.

El repte del muntatge és posar ànima a tres personatges que viuen un deliri però amb les quals, alhora, molta gent es pugui identificar, perquè són molt humanes. Munt celebra la proximitat de La Villarroel perquè permet “que la pell dels actors sigui molt visible”. La directora defineix Les irresponsables com una comèdia dramàtica quasi delirant. En aquesta nit d’alliberament s’invocarà “la venjança i la humiliació que traslladen a l’escena a situacions surrealistes i reals alhora”, comenta. Per Marco, el mèrit del treball és que, tot i que pugui semblar delirant, “podrien ser moltes dones”. Comparteixen unes infàncies que les han marcat, i en aquest espai de màxima confiança emergeix la merda que s’havien amagat entre elles durant molt de temps.

Si a Les noies de Mossbank road es parla de l’amistat incorruptible de tres estudiants que no superaven la vintena, ara el text permet que les actrius visquin en la seva edat vital. I en femení. Sílvia Munt, amb més de 20 anys a la direcció, entén que és bo poder reflectir un univers femení que és diferent al masculí. De fet, si és habitual trobar obres per a tres actors masculins de mitjana edat, no ho és gens pensant per a actrius. Salvador Sunyer celebrava les capes d’aquesta comèdia en què pots riure “i no et sents imbècil”. El Temporada Alta ha estat un dels aparadors de l’aparició de la nova dramatúrgia argentina: va aparèixer Daulte amb 4 d’òptic (que protagonitzava Nora Navas), però també altres autors com ara Daniel Veronese i Claudio Tolcachir. També La Villarroel és sensible a l’autoria argentina, sobretot en l’exemple de Nelson Valente (Els gossos, Sólo llamé para decirte que te amo, El loco y la camisa...). Daulte va ser director artístic de La Villarroel (2005-2010), però no s’hi havia programat res seu, des de llavors.