Retrat d'una dona

François Ozon és potser un dels cineastes més inclassificables del panorama francès. Capaç de passar d'un gènere a l'altre amb una gran facilitat, practicant d'una heterodòxia que dinamita un determinat concepte de cinema d'autor idolatrat pels nostres veïns, Ozon sempre va per lliure, per molt que els seus referents s'inscriguin en el cinema modern dels 60 i 70. Després de revisar un cert realisme poètic a Ricky, amb Mi refugio es dedica a posar en escena una heroïna atípica, que va del món de la droga al de la maternitat gairebé sense transicions, una mena de personatge sacrificial que esdevindrà a poc a poc una anàlisi sincera de la dificultat de portar fins al final les nostres decisions.

Com ja passava a Sota la sorra, una de les pel·lícules més reeixides de la seva filmografia, la protagonista ha de lluitar amb els seus fantasmes i les temptacions del món per tal de construir-se una identitat. I aquest és també el desig d'Ozon com a cineasta: trobar un lloc on la integritat artística no depengui de res més que de la voluntat individual. No sempre ho aconsegueix, ja que a Mi refugio li costa mantenir en peu un drama ascètic, amb molt pocs personatges i una narrativa massa fèrriament estructurada. Però aquesta història d'una exdrogoaddicta tancada en un món privat i alhora pertorbat pel passat i el present té moments magnífics i demostra una puresa d'imatges no gaire freqüent. En fi, fa esdevenir una història en principi tòpica i sense sorpreses en una posada en escena on els cossos, els espais i la mirada semblen pensats per primer cop, amb una notable capacitat hipnòtica en el tractament del temps i les el·lipsis.