Cultura

Quadern de cinema

‘Jean-Luc Godard. Ensayos', una caixa de cinc devedés acompanyada d'un llibre, ofereix el testimoni d'una irrepetible col·lisió de genis

Jean-Luc vs. Woody

Jean-Luc Godard
i Woody Allen semblen procedents
de dos universos irreconciliables

1.

La caixa de devedés Jean-Luc Godard. Ensayos que recentment ha editat el segell Intermedio –i amb què s'ha guanyat l'eterna gratitud del consumidor exigent– es tanca amb una peça que fa patir tot aquell espectador preocupat per les conseqüències, gairebé sempre catastròfiques, de la col·lisió d'universos: es titula Meetin' WA (1986) i recull l'entrevista que Jean-Luc Godard va fer a Woody Allen en l'època de Hannah i les seves germanes (1986). Intuir que el respecte i l'admiració són mutus no alleuja la incomoditat: en aquella habitació l'aire és tan dens que es podria tallar amb un ganivet. Ve a la memòria aquella frase de Paul Schrader, quan explicava per què no podria tornar a treballar amb Martin Scorsese: en cap habitació del món hi hauria prou espai per contenir la magnitud dels seus dos egos.

Godard i Allen són, en efecte, massa egos per a una sola habitació: un parell d'egos que, enfrontats, reaccionen diferent, mentre la barrera idiomàtica amplifica la possibilitat de malentesos. A un servidor, que s'estima –probablement no en la mateixa mesura i no cada dia del món– Godard i Allen, li agradaria que la trobada culminés en una certa entesa, una possibilitat de diàleg, però no: tots dos semblen presències procedents de dos universos irreconciliables que un caprici de l'espai-temps ha condemnat, durant uns minuts, en una habitació sartriana on l'infern és, sempre, l'altre. Als ulls d'Allen, Godard apareix com el paradigma de l'agressivitat: una veu inquisitiva que, en el fons, només intenta aclarir si en l'evolució estilística del nord-americà hi ha hagut alguna mena d'intoxicació del llenguatge televisiu. Allen utilitza les estratègies defensives del passiu-agressiu: fa la impressió que cada nova paraula de Godard l'ensorra més al sofà. En el muntatge, Godard manipula lliurement el material: incorpora els seus rètols juganers, apuja la música, ensordeix les paraules d'Allen… Tres anys després, Allen va estrenar Delictes i faltes (1989), pel·lícula en la qual interpretava un director de documentals que també desconstruïa a la sala de muntatge el seu objecte d'estudi: l'arrogant productor televisiu encarnat per Alan Alda. Potser és una forma d'autoengany, però m'agrada pensar que aquest aspecte de Delictes i faltes confirma que, en el fons, el diàleg va tenir lloc, que aquesta és la manera que tenia Allen de dir que li va semblar perfecta, higiènica i necessària la mala estona que li havia fet passar Jean-Luc Godard.

2.

Jean-Luc Godard. Ensayos torna a confirmar que Intermedio no es dedica al comerç de devedés, sinó a la difusió de tresors cinèfils amb una alta vocació pedagògica. Meetin' WA és, potser, la peça més anecdòtica d'un lot que s'obre amb La Gaya Ciencia (1968), el model d'especial televisiu que cap canal s'atreviria a emetre (almenys en la seva integritat), un assaig sobre l'educació que és tota una invitació a pensar contra els discursos de poder. La joia del lot és, no obstant, el llibre de 512 pàgines que han fet Núria Aidelman i Gonzalo de Lucas muntant paraules del cineasta entre 1960 i 2010: Jean-Luc Godard. Pensar entre imágenes, que ofereix un munt d'arguments irrefutables per desmuntar tot prejudici sobre Godard com a creador críptic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.