Quadern de cinema
‘Jean-Luc Godard. Ensayos', una caixa de cinc devedés acompanyada d'un llibre, ofereix el testimoni d'una irrepetible col·lisió de genis
Jean-Luc vs. Woody
i Woody Allen semblen procedents
de dos universos irreconciliables
1.
Godard i Allen són, en efecte, massa egos per a una sola habitació: un parell d'egos que, enfrontats, reaccionen diferent, mentre la barrera idiomàtica amplifica la possibilitat de malentesos. A un servidor, que s'estima –probablement no en la mateixa mesura i no cada dia del món– Godard i Allen, li agradaria que la trobada culminés en una certa entesa, una possibilitat de diàleg, però no: tots dos semblen presències procedents de dos universos irreconciliables que un caprici de l'espai-temps ha condemnat, durant uns minuts, en una habitació sartriana on l'infern és, sempre, l'altre. Als ulls d'Allen, Godard apareix com el paradigma de l'agressivitat: una veu inquisitiva que, en el fons, només intenta aclarir si en l'evolució estilística del nord-americà hi ha hagut alguna mena d'intoxicació del llenguatge televisiu. Allen utilitza les estratègies defensives del passiu-agressiu: fa la impressió que cada nova paraula de Godard l'ensorra més al sofà. En el muntatge, Godard manipula lliurement el material: incorpora els seus rètols juganers, apuja la música, ensordeix les paraules d'Allen… Tres anys després, Allen va estrenar Delictes i faltes (1989), pel·lícula en la qual interpretava un director de documentals que també desconstruïa a la sala de muntatge el seu objecte d'estudi: l'arrogant productor televisiu encarnat per Alan Alda. Potser és una forma d'autoengany, però m'agrada pensar que aquest aspecte de Delictes i faltes confirma que, en el fons, el diàleg va tenir lloc, que aquesta és la manera que tenia Allen de dir que li va semblar perfecta, higiènica i necessària la mala estona que li havia fet passar Jean-Luc Godard.
2.