Adéu a l'escultor orgànic

Comparat i posat per Juan-Eduardo Cirlot al mateix nivell de Chillida, Subirachs i Villèlia, el crític d'art en va dir que si no era tan conegut com altres escultors de la seva generació es devia a una qualitat molt especial de l'artista, “la seva entrega durant anys a la seva tasca, gairebé com el caràcter d'un monòleg solitari”. Gens amant de l'autocontemplació, Marcel Martí se n'ha anat d'aquest món amb una discreció semblant. Va morir dimecres passat als 85 anys, i ahir es va celebrar una cerimònia familiar íntima a Peratallada. Nascut el 1925 a Alvear (Argentina) de pares catalans, als tres anys ja va venir a viure a Barcelona. Va començar a dibuixar als 17 anys, i a partir de 1946 va començar a interessar-se també per l'escultura. El 1948, va presentar la seva primera exposició a la Sala Caralt de Barcelona. L'èxit de la mostra li va permetre viatjar a París, on es va integrar als cercles artístics de la ciutat. A partir d'aquí, va viatjar constantment arreu del món per exposar les seves obres. Des del 1953, es va dedicar gairebé de manera exclusiva a l'escultura, que després d'una etapa figurativa, des de 1958, va evolucionar cap a l'abstracció. El 1961, va instal·lar la seva primera obra monumental –de la qual serà molt prolífic–, una escultura al jardí de Montbau. El 1970, es va instal·lar al Baix Empordà. De les innombrables participacions en exposicions col·lectives va destacar com un dels seleccionats per Art 73, exposició antològica d'artistes espanyols a la Fundació March de Madrid.

Marcel Martí és considerat un escultor lligat a l'informalisme pel caràcter expressionista de les seves obres, que denoten la influència d'artistes de la talla de Henry Moore i Julio González. Les seves obres més característiques, marcades per la perfecció de la factura, són les escultures orgàniques. I els materials més utilitzats són des del ferro fins al bronze, a més de la pedra, el marbre i la fusta.