Crítica
teatre
Brutal
En la sorra, de l’assaig diari, rutinari, cansat, els de Circ Aïtal apuntalen Saison de cirque. En el fons, executen clàssics números de mà a mà, de corda, d’equilibri amb cavalls o malabars amb maces. Però fent veure que estan en una sala d’assaig, experimentant. També hi ha lloc per a la sorpresa, una mena de poesia visual. Hi ha una poesia de traç gruixut, de pell amb pell, que atrapa l’espectador en un muntatge de poc més d’una hora de durada.
Avui seure en una pista de circ ja té algun retorn de comunió. Notar que els artistes, amb una diferent complexitat física (exagerada), respiren, s’embruten i suen. La brutalitat de com llancen l’àgil entre els dos portadors i de com el recullen, té aquella poètica orgànica dels Animal Religion (Chicken legz, Sapiens zoo) o del Cirk Vost (Hurt me tender). Els tradicionals números de clown se substitueixen pel seu divertit patetisme que contrasta amb la bellesa de l’acrobàcia hípica amb un volteig i amb el trotar d’un cavall majestuós. Els animals són una peça més d’aquesta companyia que comparteixen camerino i alegries amb la resta de la troupe. Com els Baró d’Evel i peces com Bèsties, o Le sort du dedans. Aquest circ en què els artistes s’embruten amb la sorra, vesteixen una roba aparentment de circumstàncies, ensenyen els estrips de la pista i continuen mantenint les maces a l’aire, té un aire viking, pels braços i pectorals musculats a l’aire, pels pentinats de llargues cabelleres i per una valentia en els salts més arriscats.
També el Circ Ronaldo feia tot un cant a l’ofici i al dol a Fidelis fortibus. El circ, amb un cert aire decadent, deprimit, de barraca de les rareses, fa un tomb i emociona amb la música de fons i una complicitat entre els companys de pista que combrega amb el públic.