Gaudí i l’avantguarda francesa

Ja ho he dit altres cops, però com que no sé si tinc gaires lectors ara és l’ocasió per repetir-ho: Gaudí, a part de ser un geni de l’arquitectura i l’art, redimeix els catalans de la seva imatge mesocràtica i senyorestevesca. Que un dels personatges artístics més importants a nivell mundial sigui un català que trenca del tot amb el tòpic del menestral baix de sostre és un servei suplementari que la figura de Gaudí fa al país.

Un país com el nostre, que en l’edat moderna no ha tastat poder polític de debò, ha generat una arquitectura habitualment discreta. Fins i tot al barroc, els grans retaules dels Costa o els Morató, tan carregats i brillants, al capdavall són només germans petits de les grans realitzacions de la Itàlia on hi havia el gran poder de la Contrareforma. A Catalunya no hi havia reis, i els nobles que teníem eren d’estar per casa, i en lloc de palaus tenien a tot estirar casals, potser una mica més vistosos que la resta de la societat, però que tampoc eren res excessiu.

Per això quan, a la Catalunya que venia de la Renaixença, apareix Gaudí tot ho pensa en gran, i fins i tot el seu temple major –la Sagrada Família– el fa amb magnitud vaticana o versallesca, no a escala humana sinó divina, una cosa a la qual els catalans fins aleshores semblava que no podien aspirar. El modest temple inicial de Villar que Gaudí continuà poc després d’iniciar-se’n les obres, ell el convertí de seguida en un projecte d’una magnificència sense precedents, delirant, tant que va tenir molt clar que ni ell mateix el veuria mai acabat. Era cosa d’una altra vida, que no era la quotidiana.

L’arquitectura només es fa si hi ha client. És un art massa car perquè depengui de cap caprici. I a la Sagrada Família el client mai ha faltat. Per això l’obra ha pogut superar tota mena de traves més que centenàries, incloses les que posaven els gelosos que no s’adonaven que allò que vexaven no només transcendia la mera supuració de la carcúndia local, sinó que esdevenia l’esclat d’una col·lectivitat que no es resignava a ser la d’aquells personatgets catalans que surten sempre a les pel·lícules del Berlanga, retratats com filisteus ridículs i mesquins.

Ara estem a punt d’enviar a París una exposició Gaudí important de dimensions, la que està oberta al MNAC fins al 6 de març de l’any vinent. És difícil fer una exposició d’un arquitecte, ja que les seves obres només es poden mostrar a través de fragments rebutjats, de plànols o de fotografies. Tot i això, en aquesta s’hi han acumulat moltes obres de Gaudí com les que he dit –a part d’algunes d’arquitectes de l’Art Nouveau internacional per contextualitzar–, però també de mobles, emmotllaments, vitralls, objectes decoratius... i sobretot molts ressons a llibres i a la premsa sobre ell i el seu entorn.

També és bo que en una exposició que va a París es recuperin els plafons fotogràfics que integraren la participació de Gaudí en un dels salons de París, el 1910. Aleshores no li varen fer gaire cas, però no era culpa d’ell sinó de la plataforma triada: l’exposaren al Salon de la Société Nationale, que era una col·lectiva mancada d’adherències mítiques. Per això quan quatre anys després Apollinaire descobrí la Pedrera reclamà públicament que Gaudí fos exposat al Salon d’Automne, també de París, que sí que tenia carisma de modernor, cosa, però, que no es va fer.

I és que si ara hem d’ensenyar l’arquitecte a París hi trobo a faltar una cosa fonamental: sobre Gaudí es van pronunciar, amb complicitat malgrat que no el coneixien personalment, alguns dels grans noms de l’avantguarda francesa: a part d’Apollinaire, ho van fer André Breton el 1922, o Paul Éluard el 1936, a més de Man Ray –incitat per Dalí– i els editors de Minotaure el 1933. Això se sap des de fa com a mínim una vintena d’anys. Doncs per què a l’hora de preparar una exposició que ha d’anar al Musée d’Orsay, a París, no se’n diu res? No és anecdòtic: constata la sintonia que sentien per Gaudí ja aleshores els personatges avui més mediàtics de l’art del segle XX.