El magnetisme de la realitat

Primer de tot vull deixar clar que no em considero un expert ni soc cap analista del gènere del qual parlem, però és evident que hi ha un boom del true crime, com a mínim se’n parla molt. Des que van arribar a les plataformes, sobretot a Netflix, hi ha hagut un increment de l’emissió de productes de true crime i del consum d’aquest gènere.

Sempre hem fet true crime, però que TV3 l’hagi programat en horari de màxima audiència hi ha donat una visibilitat molt important, i suposo que la qualitat del producte també agrada. En el nostre cas, crec que tenim la transversalitat i l’èxit que tenim per la neutralitat que estem utilitzant, per l’equilibri entre el thriller, la història i l’elegància amb què tractem les coses. El que jo acostumo a definir com les tres R: rigor informatiu, perquè tot el que emetem és cert; respecte, molt de respecte per les víctimes i per tothom que apareix al programa, i ritme narratiu, perquè la gent consumeix els nostres productes amb molt de ritme.

És un fet que hi ha i es consumeix molt més true crime, suposo que perquè les històries de ficció han de ser tremendament potents perquè agradin al públic. La gent s’ha tornat molt més exigent, i les històries reals tenen molta força, atrapen molt, si estan ben fetes. Perquè hi ha molt true crime molt fluix, dels que mires fins al final per saber com acaba la història, però que no estan ben treballats.

Per què agraden tant? Perquè la realitat sempre sorprèn, és magnètica. Si està ben narrada, ben explicada, no hi ha res més potent que una història real.