Un crim vist des de totes les parts possibles

El 2015, Cristina Simon (Cabanes, Alt Empordà, 1972) va publicar la seva primera novel·la, La bossa dels cors (Curbet Edicions) en què s’entrellaçaven les històries de tres dones i els seus respectius neguits, sintetitzats així: “El fill no nascut, el fill esperat i el fill perdut.” En realitat, aquest últim era una filla, l’Alba, perduda en misterioses i tràgiques circumstàncies, víctima del crim que dona títol a la segona novel·la de Cristina Simon, (Im)perdonable crim d’amor, que recentment ha publicat Llibres del Segle en la seva col·lecció Què us Diré. “Els dos llibres estan connectats, però pots llegir el segon sense haver llegit el primer, que acaba amb la desaparició d’una nena, però sense que se’n coneguin les circumstàncies”, explica Cristina Simon, que també és advocada i mediadora civil i mercantil, amb més de vint anys d’experiència en el món del dret, sobretot en l’àmbit de la resolució de conflictes.

“Volia mostrar un crim vist des de totes les parts possibles i sense prejudicis, de manera que el lector es posi fins i tot en la pell del criminal, perquè reflexioni si la llei és justa i infal·lible, i es plantegi també que, davant una situació tràgica, tothom respon com pot, i tot està bé”, explica Simon.

Amb un pròleg de l’advocat gironí Manel Mir, el llibre està estructurat en 39 capítols que es corresponen amb altres tantes emocions o estats d’ànim (de l’abatiment, de la protecció, de l’enamorament, de la infidelitat...), amb citacions de diferents escriptors reforçant la idea que mou el capítol corresponent. Però per sobre de totes aquestes emocions i sentiments, sobrevola la idea del perdó que ja apareix en el títol: “El perdó és l’emoció més evolucionada de l’ésser humà. Per això plantejo si el crim és perdonable o no, si el fet que hagi estat comès per amor el pot arribar a justificar”, afirma l’autora, que en aquesta història utilitza el recurs del narrador omniscient que mira els fets des de fora i sap coses que els personatges ignoren. La portada simbolitza bé aquesta història: la foto –obra de David Garcia– d’una nena corrent d’esquena al mig de vinyes, entre llums i ombres.