Llibres
TINA VALLÈS
Novel·lista
“El que em fa més il·lusió és ser llegida”
Penso que la literatura és un entreteniment. Et fa pensar, però no t’ha de donar lliçons de com has de viure
Sempre tinc una mirada estranyada o absurda i la volia escriure; necessitava un personatge com ell, com Palomar
Tina Vallès és una tímida controlada. Una característica que no li impedeix donar unes opinions fermes, clares, ben argumentades. És narradora per a tota mena de franges d’edat de lectors, a més de traductora i correctora. Durant uns quants anys també va ser bloguera. Fa pocs mesos, va publicar dues novetats, Mira (Animallibres), per a lectors infantils, i El senyor Palomar (Anagrama), per a adults. Dues obres com ella, aparentment discretes, però amb l’elegància dels textos ben escrits i ben madurats.
‘Mira’ ens presenta una nena que vol superar la timidesa. Vostè és tímida?
Sí, ho intento ser cada cop menys, tenir-ho més o menys controlat. El tema de la timidesa és una barrera que, a vegades, et priva de fer moltes coses. Amb Mira el que volia era explicar el tret de caràcter de la timidesa –perquè, de fet, no és un defecte– en un moment important, quan passes de la infantesa a l’adolescència i la timidesa és més obstacle que mai.
Què provoca la timidesa?
La timidesa és por de la mirada de l’altre. Els tímids no som insegurs, no som covards, no és una qualitat negativa.
No hi ha falta de seguretat, doncs?
Probablement, sí, però en el sentit que et preocupa molt la mirada de l’altre i això és el que et fa sentir insegur. No ho provoquen les mancances pròpies, sinó ser mirat, ser el centre d’atenció. És el que fa que et bloquegis.
Una amiga em va dir: “A partir dels 40, anar de tímid ja no queda bé.”
La timidesa, com qualsevol altre tret del caràcter, a mesura que passen els anys saps com actuar per tenir-la sota control. Si als 40 encara no ho has aconseguit... És una edat en què l’has de portar per dins; ja l’has d’haver sabuda domesticar.
Vostè dibuixa? Perquè la Mira dibuixa a tot arreu i amb tot, fins i tot amb el baf que entela el mirall o a la panxa del gat.
És la meva vocació frustrada. M’hauria agradat ser dibuixant, il·lustradora. És una feina que em fascina, però no hi tinc traça. Vaig anar a classes de dibuix i soc de les que omplen els fulls de gargots. A Mira em va semblar que era una manera de parlar de la mirada, un punt de vista més gràfic.
I també parla de la creativitat a través del jazz, estil basat en la improvisació.
Vaig posar el jazz perquè, precisament, el que menys podem fer els tímids és improvisar. I, juntament amb el dibuix, m’anava bé per mostrar les barreres per domesticar la timidesa.
El mètode que ‘imposen’ a la Mira per superar el problema de relació, però, és ballar. Per què va triar-lo?
L’inici de començar a escriure Mira va ser escriure sobre la timidesa. Una de les meves filles també és molt tímida i, fent teatre, va trencar unes quantes barreres. Vaig voler utilitzar alguna cosa semblant, sense fer-ho gaire biogràfic sobre ella, i ho vaig canviar pel ball perquè és més radical. Si a una persona tímida la poses a ballar hip-hop... Què vols? Matar-la, oi? I com que tenia clar que volia que fos una novel·la amb molt d’humor...
La Mira fa unes elucubracions i reflexions en algun moment per sobre dels deu anys que té. La intenció d’escriure-la era un buidatge personal? O també ser un ajut per als tímids?
La idea principal amb Mira és explicar una història. Tenia moltes ganes d’escriure sobre la timidesa, però, per damunt de tot, volia explicar una història, per això hi ha molts altres elements. No és un llibre per explicar com vèncer la timidesa. Mai no tinc cap pretensió d’aquest tipus quan començo a escriure. L’única voluntat és explicar una història i donar feina al lector. Si llegint hi veu una eina per analitzar la seva timidesa, ho ha trobat ell, és cosa seva. No vaig pel món venent el llibre així. I quan ho fan altres autors, em posa nerviosa. Per mi la literatura és un entreteniment. Et fa pensar, però no t’ha de donar lliçons de com has de viure. A viure s’aprèn vivint.
Per això la novel·la funciona, perquè no se li veu cap intenció subratllada.
Quan escrius per a totes les edats, però en especial per a lectors infantils, si no hi ha una història potent darrere que els estiri, ni lliçons, ni hòsties.
Passem a ‘El senyor Palomar’. L’inici són els articles sobre Barcelona que va publicar a la revista ‘Time Out’.
El 2018, em van proposar una col·laboració mensual en aquesta revista i en vaig publicar 11. De les 52 peces que té el llibre, 11 venen del Time Out. Em van demanar que fos molt de ficció, relacionat amb la ciutat i que el tema el votarien els lectors. La revista proposava quatre temes i els lectors votaven.
Com ara?
Eren temes frívols i divertits de la ciutat. Un dia calia votar entre coloms, rates, cacatues i no recordo quin més.
I a més hi va afegir el personatge de Palomar, manllevat d’Italo Calvino.
És un personatge que em fascina des de fa anys i vaig proposar a l’editor, Andreu Gomila, si podia fer tots els articles amb un personatge que s’ha traslladat a Barcelona.
La llargada era limitada, suposo.
Sí, 3.000 caràcters. I la resta l’he mantingut amb una mida similar. No són de 3.000, però de més de 4.000 no n’hi ha cap. És un llibre amb moltes constriccions, en aquest sentit. Ha de passar a Barcelona, sempre el mateix personatge, sempre aquesta extensió... I jo vaig afegir-hi les meves, com ara marcar un calendari, que passi d’agost a juliol. I va arribar el gran entrebanc no previst, la pandèmia.
El confinament, si més no, va tenir alguna cosa positiva: la va empènyer a escriure aquest llibre.
Havia planificat centrar-ho de l’agost del 2019 al juliol del 2020, per encarar Palomar, que és un personatge estranger i té una mirada des de fora, a situacions molt d’aquí, no només periòdiques, com ara l’11 de setembre i Carnestoltes, també a coses que van passar el 2019, com ara la sentència del procés, la vaga general, els talls a la Meridiana...
Una visió política, vaja.
Sovint m’ho preguntava, anant pel centre de la ciutat: la gent que no és d’aquí, com ho viu, tot això? Aquesta mirada estranyada o absurda la tinc sempre i la volia escriure. I necessitava un personatge com ell, perquè si la fa algú d’aquí, a part d’una mirada és una posició, i si la fa algú de fora és només una mirada, perquè el Palomar no jutja. I tenia molts llocs on el volia portar, però, de cop i volta, ens confinen al febrer, van passant les setmanes i em vaig haver de plantejar què fer.
Si una cosa fa el Palomar és passejar.
Exacte. I el confinament em va obligar o bé a refer-ho tot, o a veure com el feia avançar. Tot i que són frases que em fan molt ràbia, em va passar allò que de les crisis surten les oportunitats, i el fet de tancar-lo em va obligar a escriure una segona part de la novel·la molt diferent a la que estava prevista però de la qual estic molt satisfeta.
Va escriure ficant-se dins del personatge que va crear Calvino el 1983? O hi ha molt de vostè, en el seu Palomar?
El meu Palomar té l’estructura òssia del Palomar de Calvino, però el farciment és molt de mi, de la meva manera externa de mirar. Pel tema de la timidesa que parlàvem abans, per entendre les coses, moltes vegades me les he d’imaginar senceres, com si jo fos una peça, no veure-ho des de dins, sortir del jo. Però el meu Palomar també rep moltes influències d’altres autors amb qui manté un diàleg.
Quins altres autors?
Josep Maria Espinàs, amb la seva manera de mirar que ho lliga tot amb el present, em semblava que era molt Palomar. En el moment que trasllado el Palomar a Barcelona, havia de tenir un cert component de l’Espinàs. I també té molt de Tavares, que admiro, de Perec, de Valéry... N’hi ha d’encoberts que si algun lector els caça, doncs molt bé, i si no, també. Però jo m’ho he passat molt bé amagant coses en cada peça. He jugat molt.
Doni’m un exemple d’ou de Pasqua.
En una peça hi ha un vers de Maria Mercè Marçal, que no lliga gens amb l’actitud i la manera de mirar del Palomar, però em va agradar posar-lo, com altres referents. A l’epíleg dono pistes d’alguna cosa per si algú ho vol buscar, però no ho explico tot.
Cal haver llegit ‘Palomar’, de Calvino, com a referent?
No. I això per a mi era essencial. Si no, tindria quatre lectors, perquè és una de les novel·les menys llegides de Calvino. Si has llegit l’obra de Calvino, hi trobaràs més coses, però no és indispensable.
Hi ha un detall que suposo que és heretat del Palomar del Calvino, però que no em sé estar de preguntar.
La feina, oi? De què treballa.
Sí. De què se suposa que viu, el Palomar? No sembla ric, però tampoc que tingui una feina clara remunerada.
És una preocupació molt catalana. Però jo no ho sé. El Palomar de Calvino tampoc se sap a què es dedica. I jo no ho vull investigar. En el meu llibre, explico parts molt petites del que fa; hi ha espai perquè vagi a treballar, si és que treballa del que sigui. Per mi, la seva feina és mirar i treure l’entrellat del que observa.
Fa pocs mesos vaig entrevistar Jordi Benavente i afirma que “caminar és un gènere literari”, en el sentit de passejar embadocant-se amb els detalls, sense pressa ni destí. Què en pensa, vostè?
Sona una mica pompós; a mi em costaria dir-ho així, però ho comparteixo. La literatura que s’ha fet sobre el caminar és important. Abans ja citàvem Espinàs, que els qui no l’han llegit es pensen que són llibres de paisatges i són llibres de gent, de persones. En aquest sentit, seria bastant contrari al que fa el meu Palomar, que fuig de la gent.
Tothom té la capacitat d’aprendre d’un mateix, de la vida, reflexionant sobre tot el que ens envolta?
Si es té temps, sí. Una altra cosa és dedicar aquest temps a reflexionar. Per exemple, una persona de qualsevol nivell social i cultural aturada en una sala d’espera, sense llibre, ni mòbil, ni tele, ni res... per nassos, en aquell moment està reflexionant. Pot ser que no el porti enlloc o pot ser que aquella estona d’estar amb ell mateix el porti a pensar alguna cosa del seu interès. Més que tenir la capacitat, és entrenar-la, tenir temps i decidir dedicar alguna part a reflexionar.
Quan es comença a escriure, la il·lusió és que et publiquin. Després, que es vengui, arribar a una segona edició o més. Després, guanyar algun premi. Després, que et tradueixin, i a vostè l’han traduïda a 15 idiomes. Què se sent?
Tot el que has dit em fa il·lusió, però el que sempre me n’ha feta més és ser llegida. Més que ser publicada, ser llegida. Vaig començar amb un blog precisament perquè tenia ganes que les històries que escrivia, que se m’acudien, que em passaven fossin llegides.
Vostè és correctora i, podríem dir, ha treballat molts anys amb la llengua. Com veu la situació del català? Està molt malament però hi ha solució?
Encara no estem tocats de mort, però sí que cal començar a reaccionar en combois. No pot ser que des d’Educació es digui una cosa, des de Cultura, una altra i que cadascú vagi una mica a la seva, i que se separi la llengua de la literatura. No estem en un moment tan negatiu com molts volen pensar, però ens hem de posar les piles de manera conjunta i fent inversions més de base que de foto, sembrant, però de veritat, no llançant les llavors a l’aire i a veure si, amb sort, alguna arrela.
Molta feina i un èxit que la sobrepassa
Tina Vallès López (Barcelona, 1976) és llicenciada en filologia catalana. Ha treballat de correctora per a editorials i empreses de disseny i publicitat. Ha traduït del castellà al català diverses obres literàries. Va ser autora dels blogs L’aeroplà del Raval (2003-2007) i Ganxet sota les pedres (2009-2012). És coeditora de la revista digital Paper de Vidre des del 2006. Ha publicat prop d’una vintena de títols per a diverses franges d’edat i ha guanyat cinc premis, com ara el Mercè Rodoreda del 2021, per El parèntesi més llarg, i el Folch i Torres del 2020, per Els pòstits del senyor Nohisoc. Els altres tres premis (Anagrama, Maria Àngels Anglada i Jean Monnet des Jeunes Européens), per la novel·la La memòria de l’arbre, que ha tingut un recorregut que ni ella s’explica. “Fa poc, ha tornat a aparèixer a les llistes dels més venuts; incomprensiblement, perquè és un llibre del 2017. I, de moment, està traduït a 15 idiomes, que en són molts. El que ha passat amb aquest llibre em sobrepassa. No me’l puc prendre com a paràmetre de res perquè considero que la fortuna ha aparegut per aquí el mig i que en trauré tot el profit que pugui, però que esperar això d’un altre llibre seria un error. No li trec mèrits, no considero que li hagin regalat res, però també ha tingut una sort poc habitual”, admet Tina Vallès, amb la sinceritat pausada i sòbria que ha mostrat al llarg de tota l’entrevista.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.