Amor de pare
‘Cerca de ti’ retrata un home malalt que busca família adoptiva per al seu fill
“El viatge d’aquesta pel·lícula va començar amb la lectura d’un article a la premsa anglesa que parlava d’un pare que passava els últims mesos de la seva vida buscant una família per al seu fill.” Uberto Pasolini (Roma, 1957) parla de Cerca de ti , que s’estrena avui als cinemes després de competir a Venècia i guanyar el premi del Públic de Valladolid el 2020. Es tracta d’un drama ambientat en un poble d’Anglaterra, país on el cineasta italià viu des de fa més de 40 anys. Parteix d’una premissa similar a Mi vida sin mí, d’Isabel Coixet, però es basa en fets reals, i pren camins ben diferents. Ho explica en una entrevista Uberto Pasolini, productor d’un dels èxits més importants del cinema independent internacional, The full monty (1997), però que fa propostes més humanistes quan escriu i dirigeix els seus films.
“La pel·lícula parla més de la vida que de la mort –explica en una entrevista a El Punt Avui–. És un fet casual que les dues darreres pel·lícules que he dirigit tinguin una connexió amb el tema de la mort, amb el fet que la vida no és infinita. Nunca es demasiado tarde [2013] parlava de la solitud i Cerca de ti parla de la relació entre un pare i un fill, de com es viu l’amor, i del fet de no tenir respostes, però tenir preguntes.” També aborda altres temes: “La idea de la mort hi és, però no hi ha metges, ni malaltia i mort, sinó una recerca de felicitat per al fill, de trobar una solució que el protegeixi. I també hi ha l’intent d’entendre què està passant per part del fill, un nen de quatre anys.”
Retrat, més que història
La pel·lícula la protagonitza James Norton (Mujercitas) en el paper d’un home que treballa netejant vidres i que s’ocupa sol del seu fill de quatre anys perquè el va abandonar la dona. Afectat per una greu malaltia que no té cura, comença a visitar famílies adoptives per trobar-ne una que es cuidi del fill. Uberto Pasolini diu que Cerca de ti “no és ben bé una història, amb primer i segon actes i desenllaç; és com un retrat d’una situació, que canvia una mica, naturalment, però no és un conte, sinó un retrat, amb el qual espero que el públic trobi connexions personals, fins i tot que jo desconec”.
Uberto Pasolini ha fugit del dramatisme i les escenes lacrimògenes: “He intentat buscar un llenguatge de cinema en què el director no existeix, no diu què s’ha de sentir en cada moment, gairebé sense música. Per això vaig intentar escriure un guió sense escenes importants, l’important és el que passa tots els dies, és un retrat de la vida quotidiana. De la mateixa manera que el pare intenta no dramatitzar amb el fill, jo ho faig amb l’espectador, vull que sigui ell que busqui la seva manera d’entendre el que passa i sentir el que vulgui sentir.”El tema de la pel·lícula el va portar a investigar les adopcions a Anglaterra i fer un munt d’entrevistes. “Quan vaig llegir l’article no sabia quina gent vol adoptar ni per què ho fa –comenta–. Em vaig trobar que hi ha mil raons diferents per adoptar. I les famílies que vaig posar a la pel·lícula són una barreja de les que vaig troba a la investigació: vaig intentar posar-hi la varietat i l’especificitat dels individus que vaig trobar.” El cas que explica, però, és “molt especial i estrany, perquè normalment, en el procés d’adopció no hi ha família biològica, o si n’hi ha, li han tret la custòdia i queda fora del procés”.La pel·lícula parla de l’empremta que deixem quan morim. “Malauradament no soc creient –diu Pasolini–, no crec en els dogmes de la religió cristiana. Però crec en la gent, en la memòria, i crec que nosaltres deixem alguna cosa als que ens sobreviuen. La situació en què es troba el pare fa difícil creure que Déu el cuida, hi ha una injustícia en tot el que va passar a aquesta família, però no vol dir que no hi hagi esperança.”
