Llibres
Carlota Gurt
Lletres
“La família sempre és font de trauma, per a pares i per a fills”
No hi crec gaire, en els espais i en els moments idonis per escriure. És com dormir: si cal, pots fer-ho a terra
Cada vegada queda menys gent viva que et pugui entendre. La vellesa és quedar aïllat d’un món que ja no et pot comprendre
Carlota Gurt, traductora, articulista i contista, debuta ara com a novel·lista amb Sola (editada en català per Proa i en castellà per Libros del Asteroide), en què aprofundeix en un tema clàssic que porta fins a les últimes conseqüències, tal com indica el títol, la solitud.
Deixi’m preguntar-li per començar si el bosc ho cura tot...
No ho cura tot, és una mentida. Cura una mica, perquè d’alguna manera et retorna a un espai més relatiu, et deixa veure que existeix un món, fora de tu, més gran que tu, que existirà després de tu. I això ajuda a relativitzar les coses petites que et passen.
També ho pregunto perquè la protagonista de ‘Sola’ se’n va a viure en una vella masia familiar abandonada enmig del bosc, però resulta que l’autora també hi viu, enmig d’un bosc, a la Pera, al Baix Empordà.
Visc una setmana a Barcelona i una altra a la casa del bosc, que és diferent de la de la novel·la: és de lloguer, de nova construcció, no pas una masia vella.
Hi ha qui pensa que un entorn rural és millor per escriure, però no necessàriament és així. A vegades la inspiració arriba amb el brogit de la ciutat.
No hi crec gaire, en els espais i els moments idonis per escriure. En el fons, és com dormir: quan ho necessites dorms on sigui. Quan tens son, series capaç de dormir a terra i tot. Passa el mateix amb la necessitat d’escriure, ho pots fer en qualsevol lloc, tot i que és millor un bon matalàs, és clar. El silenci, a més, a vegades distreu. Quan era estudiant, per concentrar-me anava als bars, perquè la remor de fons em creava una mena de silenci especial. A casa, en canvi, qualsevol petit soroll em distreia. Això del silenci, del camp, està una mica sobrevalorat. Quan escrius necessites estímuls i estar molt aïllat no sé si és bo.
Ha escrit la seva primera novel·la, precedida per l’èxit de ‘Cavalcarem tota la nit’, recull de contes que va guanyar el premi Mercè Rodoreda el 2020. Per què no s’havia decidit fins ara a publicar en aquest gènere?
Perquè s’han de fer les coses de mica en mica. En qualsevol procés creatiu, escriure, pintar, cuinar..., has de començar per les coses bàsiques. El conte és difícil, però potser més fàcil de dominar, més manejable, mentalment més abastable. Després de fer-ne molts, vaig pensar que em venia de gust provar-ho amb una cosa més extensa. Però no penso abandonar-los, els contes. D’entrada pensava que no m’hi veia capaç; per això m’hi havia d’atrevir.
Els contes poden semblar més controlables, però el desafiament literari és el mateix. He sentit que vostè ho explicava així: “Abans de publicar quinze contes, en vaig escriure seixanta. Però abans de publicar la novel·la, no en podia pas escriure quaranta.”
És una qüestió d’ofici. Amb els contes, pots fer moltes provatures; tinc l’ordinador ple de cadàvers, amb molts contes que esperen el seu moment. Amb una novel·la no ho pots fer tant, això. Com més fas una cosa, millor et surt.
És interessant la idea aquesta del cementiri de manuscrits.
Hi ha vegades que veus que un text no va bé, contes que arrenquen amb molta energia i queden en via morta. Fins que no t’hi poses, encara que tinguis la idea clara al cap, no veus si funcionaran o no.
Amb relació a l’expectativa de ‘Sola’, que està funcionant molt bé, li he llegit aquesta declaració: “Estic esperant que m’arribin les garrotades, perquè soc pessimista de mena.” Més humilitat no es pot tenir.
És un petit problema que tinc amb la meva autoestima literària. Penso que tot podria ser millorable, sempre tinc la idea que allò que escric no és prou bo. Les expectatives són per afrontar-les amb franquesa. Una primera novel·la sempre fa por, té mèrits i errors, com tot. Et fa sentir molt vulnerable, en realitat.
En un dels seus articles li he llegit aquesta frase: “Tinc por de tenir julivert entre les dents i que ningú m’ho digui.” Qui li ho diu, a vostè, que té julivert? Qui li fa notar les errades o li dona els primers consells quan escriu?
Això és difícil. Abans tenia el meu ara exmarit i el meu exsogre, que em feien treure el julivert de les dents. Hi ha un amic amb qui vaig compartir classes d’escriptura, el Marc, que per a mi és un gran lector. Primer, perquè no li interessa gaire el que faig, i això és bo, perquè tenir lectors que t’adorin no convé. Cal que t’agafin amb una mica de fredor. Ell fa comentaris molt encertats, tot i que després sovint no li faig cas; ja sé que em puc passar de metàfores, però no ho puc evitar. Soc així, literàriament també. I després tinc la meva parella, que també fa aportacions més generals.
Anem a ‘Sola’. D’entrada, el títol no pot ser més precís, perquè, com dèiem abans, aquest és un tractat sobre la solitud en tots els aspectes, maternal, sentimental, sexual... La protagonista, la Mei, la busca anant a viure en aquesta antiga masia familiar, ara abandonada.
Això que es tituli Sola és un problema. Jo el volia canviar per Contra la gravetat, però no agradava a ningú. Que es tituli Sola té diversos inconvenients. D’entrada, pot semblar una novel·la lacrimògena. Com molt tràgica, i no ho és; és rabiosa, això sí. L’altre inconvenient és que el tema del llibre per a mi no és la solitud; és un altre, que es desvela quan arribes al final i que no pots dir perquè et carregaries el lector verge. És més sobre el que et fa la solitud que no pas sobre la solitud en si mateixa.
És veritat, és una història molt diferent de la de ‘Solitud’ de Caterina Albert, però també hi surt el coratge de la Mila, que aquí té la Mei, i l’amenaça, real o imaginada, de l’Ànima, que podria ser en Manel. També un pastor suposadament benefactor, que podria ser l’apicultor Flavi.
Solitud és una novel·la que sempre m’ha agradat, tot i que Català no n’estava plenament satisfeta. És una obra molt moderna, la història d’un alliberament. Per això, a l’hora d’abordar la meva, la vaig fer servir com a taula de salvació, fent-ne una mena de versió lliure. Això em permetia tenir certa seguretat, una base on posar la meva carn al damunt. La idea del bosc com un personatge més, que protegeix però també amenaça, amb rondalles pel mig.
Contes a dins la novel·la.
Sí, n’hi ha cinc, tres dels quals els explica el Flavi i els altres dos s’expliquen com a records. La història de la folla despullada i la història de la relació amb l’àvia. No hi surten perquè sí, reverberen en la història principal.
També hi té un pes important una urna amb cendres, no direm de qui, i això ja no remet a ‘Solitud’. Una urna amb la qual la Mei parla de manera que a mi m’ha fet pensar en el nàufrag aquell interpretat per Tom Hanks, que, perdut a la seva illa, tenia xerrola amb la pilota.
Sí. La meva mare hi parlava, amb l’urna del meu pare; la gent ho fa. Crec que és una cosa natural, quan tens una urna amb algú a dins es converteix en un personatge. M’agrada la cosa simbòlica de tenir el personatge desaparegut encastat al cap. Passa bastant a la vida real, no és tant de ficció.
Tornem als entorns rurals. En la ficció, i en la realitat també, poden ser un refugi voluntari, però no necessàriament fàcil. La Mei ho descobreix de seguida: el poble no té carnisseria, els gossos fan pudor, la gent és massa tafanera...
Totes les coses tenen una cara bona i una altra de dolenta. L’entorn urbà, també. El bosc, igual. Soc bastant partidària de viure en una escala de grisos, perquè tota idealització és inútil. Pel que fa a l’entorn rural, és bo saber que tens veïns que et coneixen. Ser a la ciutat i tenir a menys d’un metre del teu cap un desconegut pot resultar una mica inquietant.
M’ha fet gràcia llegir en un moment determinat com la narradora, que vol fer un llibre, escriu “Ja he escrit 330 planes”, abaixar la mirada i comprovar que, efectivament, era a la plana 330. Una cosa així és premeditada, pactada amb l’editor, o una feliç casualitat?
Exacte. Passa dues vegades. Quan la Mei porta el primer capítol a en Flavi, té les mateixes pàgines que jo. És com les nines russes: faig una versió lliure de Solitud sobre una dona que en fa una versió lliure que es diu Sola... I, d’aquesta manera, tenim diverses capes. Calia donar-hi aquest volum, a la novel·la, una mirada que fa que em miris a mi com a autora, que soc al darrere encara que no sigui jo. Quan la Mei va per la plana 700, és clar, ja és una altra cosa...
Un dels subtemes és el de la maternitat, en el doble vessant: la dificultat de les relacions amb els progenitors i, alhora, la dificultat d’afrontar la maternitat. No és una mirada gens complaent envers la família i envers la descendència.
La família sempre és font de trauma. Quan ets pare i quan ets fill. És evident que els pares et marquen sempre de manera terrorífica quan t’animen a fer determinades coses i d’altres no. Hi ha una mena de mutilació en el fet de ser pare o mare. Com a fill, tens les ferides infligides pels pares. Sembla mentida que, en vista de les relacions familiars, la gent vulgui continuar tenint fills. Sempre són relacions molt doloroses.
En un moment determinat escriu: “Ja ningú es recorda dels sants, els sants han mort.” Els aniversaris, en canvi, i això ho afegeixo jo, els recordem gràcies a Facebook. Hi ha una nostàlgia d’una època passada, de la infantesa, de la vida d’abans?
Més que nostàlgia, és constatació que els temps canvien i que vas quedant cada vegada més obsolet. Cada vegada hi ha menys gent viva que pugui entendre quina vida has tingut, quines coses has passat. La vellesa és això, anar quedant aïllat d’un món que ja no et pot comprendre.
Hi ha també, com dèiem abans, planes senceres dedicades al sexe, no pas a l’execució sinó al desig, a les conseqüències de la falta de sexe compartit. “A vegades l’orgasme és tràgic”, escriu.
Hi ha algunes escenes mot potents, efectivament més de desig, i, després, un parell de moments més. Però en conjunt no deu passar de deu o quinze planes. Jo tinc la teoria que potser m’ho pregunten perquè soc una dona i es considera una anomalia que escrigui sobre això. Conec novel·les d’homes amb molt més contingut sexual i no se’ls pregunta sobre això. En qualsevol cas, es tracta de reflectir la ràbia que provoca tenir desig i no poder-lo alliberar.
Jo li ho preguntava perquè trobo molt difícil escriure sobre sexe sense caure en excessos o en el ridícul.
Les poques planes que hi ha dedicades al sexe potser són excessives, però és que jo també en soc, d’excessiva. L’escriptura transmet el teu caràcter. Per això, les escenes poden vorejar el ridícul. Algú que havia llegit el manuscrit ja m’ho va dir: “Està passada de voltes, això és ridícul.” I potser tenia raó.
Era un elogi. Jo crec que aquests paranys els ha evitat.
No ho sé, si els he evitat. Escriure és exposar-se. Aquesta és la meva manera de fer i fracassaré amb el cap ben alt, si cal.
Per acabar, seguirà amb la novel·la? Ha començat a escriure la propera?
Ara mateix estic amb contes que, sobretot, giren al voltant de la incertesa i l’angoixa. Després, estic planificant una novel·la que ja hauria d’haver començat. Serà urbana, tot i que aquestes etiquetes no m’agraden. No escric sobre dones, escric ficció i resulta que el personatge és una dona.
Primer traductora
Carlota Gurt (Barcelona, 1976) té clar que, si no s’hagués dedicat a les traduccions, ara no escriuria ficció: “D’alguna manera, el fet de traduir m’ha fet agafar una certa obsessió per les paraules i m’ha donat una flexibilitat amb la llengua molt interessant. Quan tu tradueixes, et contamines. Tots som una amalgama, també estàs contaminat pel que t’envolta. Al final, la vida és això; fins i tot et contamina la veïna que tot el dia sents parlar per telèfon a l’altre costat de la paret. Jo, la meva, l’he acabat incorporant a un conte.” En canvi, l’edició en castellà de Sola no l’ha traduït pas ella: “Era una qüestió de temps, estava traduint una altra cosa compromesa i l’havia de lliurar. Després, em feia una mica de cosa, perquè la llengua que em batega és el català. Temia fer massa catalanades. Potser en un altre llibre faré la traducció en castellà i la passaré per un corrector.”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
