Sobre l’estupidesa

Després de la quinzena d’exhibició en sales cinematogràfiques prèvia a la difusió a través de la plataforma digital, No mires arriba (Don’t look up) és un gran èxit de Nadal a la plataforma Netflix. Un cop va abandonar les comèdies esbojarrades amb Will Ferrell, seguint, doncs, el camí de La gran apuesta, sobre els espavilats que van aprofitar-se de la crisi del 2008 en preveure-la, i El vicio del poder, a l’entorn del sinistre Dick Cheney, Adam McKay persevera en la crítica corrosiva als especuladors financers, als interessos dels polítics, a la frivolitat mentidera dels mitjans de comunicació.

En aquesta ocasió, la trama s’origina en la descoberta a càrrec d’uns astrònoms (Jennifer Lawrence, la primera en veure-ho, i el seu professor, Leonardo DiCaprio) d’un meteorit que, si no s’actua, destruirà la Terra sis mesos més tard. Preocupada per les enquestes i les estratègies electorals, la presidenta dels EUA (tan fictícia que és una dona, interpretada per Meryl Streep, però inspirada en els reals George W. Bush i Donald Trump) no en fa cas. Buscant els científics que els mitjans de comunicació alertin sobre la situació, una presentadora televisiva (Cate Blanchett en una de les seves metamorfosis) encarna la frivolitat donant-li menys importància que al conflicte d’una parella de famosos. Mentrestant, un dels amos capitalistes (interpretat per Mark Rylance) predica que el meteorit es presenta com una “oportunitat” amb aquella mena de pseudofilosofia de Silicon Valley. Tothom reacciona amb estupidesa, que per Adam McKay és el mal.

Tanmateix, el mateix film sembla encomanar-se d’una certa estupidesa, fent-se previsible, reiteratiu, insistent en la ximpleria fins a l’esgotament.