El melòman irònic

Quan el Liceu va reinaugurar-se el 7 d’octubre del 1999, amb el muntatge de Turandot dirigit per Núria Espert, vaig coincidir amb Jordi Maluquer i la seva companya, Olga Vera, al cinquè pis. De fet, sèiem de costat en localitats una mica escorades. Com que jo hi assistia com a nova cronista d’El Punt, que aleshores era vist com una “cosa gironina”, vaig pensar (i devia comentar-ho) que m’havien destinat a les golfes com a representant d’un diari de comarques. Però, què hi feia allà Jordi Maluquer, que havia estat president de la comissió artística del Liceu del 1989 al 1992, quan, a més, va ser nomenat director en funcions del teatre? Què hi feia encara que només hagués ocupat aquest càrrec uns mesos? Això sense oblidar que va ser director general de Música, Teatre i Cinema del Departament de Cultura de la Generalitat. Maluquer, tanmateix, reia, sense amargor, sense invocar els seus antics càrrecs, sense donar-se importància. Fins em va dir que ja li agradava seure al meu costat, però que, en tot cas, hauria preferit una butaca amb una visibilitat millor. No li mancava la ironia.

Des d’aleshores, vaig coincidir amb ell i l’Olga en moltes altres funcions operístiques i en un munt de concerts, sigui al mateix Liceu o en festivals de música estiuencs, com ara els de Peralada i Torroella de Montgrí. Ells n’assistien a molts més, feien quilòmetres per seguir un intèrpret nou o poc conegut que havien descobert. Maluquer, que va conèixer els grans músics catalans coetanis, va escoltar bona part dels grans divos i dives de l’òpera de les últimes dècades, però era sensible a veus que no estaven al gran aparador. Qualsevol espectacle musical activava la seva memòria melòmana que no només estava habitada per llocs comuns i figures estel·lars. Això ho reflectia a les seves cròniques musicals, de les quals deia que eren el reducte cap on l’havien derivat tots els mitjans amb què va col·laborar. Hi afegia, sempre rient, que no devien interessar altres opinions seves. Trobaré a faltar coincidir-hi de nou i conversar-hi sobre la diversitat de coses que l’interessaven. Sempre em va semblar que mantenia una curiositat per rebre la bellesa que fa la vida més joiosa.