la crònica
Les paraules no fan nosa
Els Amics de les Arts van obrir dissabte la nova temporada de l’Auditori de Girona oferint-hi l’últim concert de la gira d’El senyal que esperaves a la ciutat –gairebé podríem dir la seva ciutat– i a les comarques gironines. A més, coincidències de la vida, era el mateix dia que el poeta gironí Narcís Comadira celebrava els seus 80 anys i s’estrenava com a artista resident de l’Auditori, amb uns versos seus en el programa de mà del concert, extrets del poema Pressentiment. “Voldré dir una paraula. Les paraules fan nosa?”, escriu Comadira. Sense forçar massa la connexió del poema amb Els Amics de les Arts, podríem dir que, en el cas del trio –ampliat a potent septet amb vents, en el directe–, les paraules no fan gens de nosa, sinó que sempre han estat unes bones aliades d’uns músics que han tingut molta cura dels textos de les cançons i que, a més, parlen força a l’escenari amb la naturalitat d’uns amics que fa molts anys que volten junts per la vida i que, guions a part, continuen tenint un humor fresc, espontani i natural. Dissabte només es van posar seriosos en un parell d’ocasions: per agrair a l’equip de l’Auditori i al públic que apostin per la música en directe en aquests temps difícils, i també per demanar als espectadors que continuïn parlant en català en qualsevol circumstància, si no volen perdre una cosa tan important com la llengua.
Paraules a part, Els Amics de les Arts van arribar a Girona procedents d’Andorra, on havien tocat el dia abans, amb l’equip molt ben rodat i un repertori ple de hits de totes les èpoques: després de disset anys de carrera en tenen uns quants al rebost, alguns dels quals són ja part de la memòria col·lectiva. De fet, van obrir amb Ciència-ficció, un tema del disc Espècies per catalogar, que està a punt de fer deu anys i que dissabte van reivindicar amb cinc temes entre els dinou del repertori, inclosa la preciosa Tots els homes d’Escòcia, que podria competir amb la imbatible Louisiana o els camps de cotó, també del mateix disc, com la seva cançó més evocadora. En aquest apartat també destaca la recent Juliol 1994, una de la mitja dotzena de cançons que van sonar de l’últim disc, del qual Kokoschka, El meu cos i la final Semblava que fossis tu van ser alguns dels moments més apoteòsicament ballables de la nit. No hi van faltar els clàssics 4-3-3 i Jean-Luc –amb la trompetista Gisela Alegret i Joan Enric Barceló recreant la conversa inicial d’aquella nit de gresca–, ni No sé com t’ho fas, precedida per una disculpa perquè hagi sonat tant com a cançó de l’estiu de TV3. En resum, una nit de comiat, pletòrica a dalt i a baix de l’escenari, que va tenir com a epíleg des de la megafonia de la sala Crec que podria odiar-te, la primera cançó del musical que el grup estrenarà a la tardor.