Sobredosi de bondat

La bona acollida de l'emotiva La fortuna de viure va empènyer Jean Becker –fill del clàssic del cinema francès Jacques Becker– a aparcar el gènere policíac que havia conreat en la primera meitat de la seva filmografia per abraçar una fórmula de tragicomèdia humanista i de costums d'ambient rural i marcada tendència al sentimentalisme, habitada per personatges que fan impúdica exhibició de la seva bonhomia. En algun cas, aquest registre ha adquirit un superficial vernís d'humor negre (Un crim al Paradís) o fins i tot una estimulant aspror (Deixeu d'estimar-me).

Mis tardes con Margueritte, però, guarda més punts de contacte amb Converses amb el meu
jardiner: la pel·lícula torna a ser la història d'una relació de creixent amistat
entre dos personatges aparentment antagònics, narrada amb un conservadorisme formal comparable al conservadorisme ideològic amb què lloa el senzill encís de la França provinciana.

En aquest cas, els eixos de la història són un homenot inculte i l'anciana amb qui coincideix en un banc del parc, que l'introdueix en els plaers de la lectura; dos personatges encarnats per un gegantí Gérard Depardieu (que, si en d'altres ocasions ha interpretat Obèlix, aquí sembla prendre com a model l'Otilio de Francisco Ibáñez) i la gairebé centenària Gisèle Casadesus, que semblen rivalitzar a demostrar qui és més tendre i entranyable. El conjunt –que té com a virtut la brevetat del seu metratge– embafa per la seva desesperada recerca del bon rotllo, però pot satisfer a qui es conformi amb una amable trivialitat disfressada d'alta cultura.