Llibres
NARCÍS COMADIRA
ESCRIPTOR I PINTOR
“Aquest meu llibre està ple d’amics morts”
En algun poema ho dic, que ens han educat en la fidelitat. És una virtut que m’agrada. No pots anar traint a tothom
Soc europeu, i només faig una excepció amb Nova York, que també és Europa. Vaig estar un cop a Mèxic i no hi tornaré més
Narcís Comadira ha celebrat els 80 anys amb la reedició de la seva traducció de Leopardi i un nou llibre de poemes, Els moviments humans (Ed. 62), amb unes tapes vermelles que fan molta festa.
Què hi ha de veritat en la llegenda que publica un llibre cada cinc anys?
Ens ho vam inventar amb en Xavier Folch, perquè feia cinc anys d’un llibre anterior i vaig dir que era perquè jo era comunista i tenia plans quinquennals. Però després va donar la casualitat que tant Llast com Lent es van portar cinc anys, i Manera negra, quasi bé, però aquest d’ara és setmesó: ha sortit una mica abans d’hora.
En un vers diu: “La bellesa és amarga i és esquerpa”, i de fet conclou que, quan no la troba en la vida, sempre li queda el refugi de l’art.
Hi ha aquell poema llarg que vaig dedicar a en Quim Garriga que parla del mateix i comença amb allò de “Tots ho sabem, que l’art no serveix per res...” Pobre Quim, el trobo a faltar. Aquest llibre meu està ple d’amics morts. Hi ha un poema dedicat a tots els que han desaparegut, tota aquesta gent, començant per l’Enric Marquès. Un dia un, l’endemà un altre. N’hi ha que se’n van molt de pressa.
És una conversa amb els morts, però amb la lleialtat que es deu a la gent amb qui has estat feliç.
Una vegada que em van preguntar com em definiria, vaig respondre: “Soc un animal fidel.” És això: soc un gos. No pas un gat, no esgarrapo, tot i que a vegades bordo. Ara no tant, quan era jove ho feia més. En algun poema ho dic, que ens han educat en la fidelitat. És una virtut que m’agrada. No pots anar traint a tothom a cada cantonada.
El poema sobre Bèlgica pot ser llegit com un retrat de nosaltres mateixos. Fa la impressió d’un país angoixant.
La Bèlgica francesa és un país fals, però no els ho diguis pas. En canvi, vas a Flandes i és un país de debò. Vam anar a Brussel·les per la manifestació a favor d’en Carles Puigdemont, i vam passar un fred horrorós, però vam aprofitar per anar al museu a veure uns quadres que tenen meravellosos. El dia de la manifestació, ens vam abrigar i va ser molt maco, perquè tot Brussel·les era groga. Fins i tot el revisor del tren amb què vam anar a Bruges portava un llaç a la solapa.
Era flamenc?
No ho sé, però segur que no era català. Va ser divertit, però la impressió que fa Brussel·les, per aquesta cosa de ser la capital d’Europa i dels bancs, és d’una ciutat molt freda. Ara, per mi és entranyable perquè és on Carner va viure molts anys, i també on va morir. Els catalans hi tenim molta tirada, a Bèlgica. Suposo que perquè també és un país catòlic.
Els viatges són molt importants en la seva poesia.
La veritat és que em fa molta mandra, viatjar. El dia abans de marxar, sempre em trobo malament. Quan era jove, la mateixa ansietat del viatge em feia emmalaltir. Amb els anys, aquells mals de panxa, com tota la resta, es curen. El dia abans, però, sempre penso que per menys de res preferiria quedar-me, per la mandra, sobretot si he d’agafar un avió o ser a un lloc a una hora determinada. Quan fèiem aquells viatges amb cotxe amb en Modest Prats no em passava, perquè sortíem a l’hora que volíem i paràvem quan ens venia de gust. Els horaris m’angoixen. L’última vegada que vam viatjar amb en Modest, tota la colla, va ser per anar a Arezzo, perquè ell es volia acomiadar del Piero della Francesca i de Fra Angelico. Hi vam anar amb avió, de Girona a Pisa, on ens esperaven dos cotxes de lloguer, i això sol em feia posar molt neguitós per si el vol s’endarreria i no ens guardaven els cotxes. I pels controls: sempre em piten els elàstics.
El viatge a Roma amb Modest Prats era una tradició...
Hi anava amb en Guillem Terribas. Marxaven a les 9 del matí i tornaven a les 9 de la nit. Anaven a fer un cafè a Roma.
Josep M. Fonalleras publicarà un llibre sobre aquests viatges, precisament.
Ah, doncs mira, un altre de pendent, perquè també em falta el d’en Miquel Berga, Una educació. El vaig conèixer justament a Londres. Ell devia tenir 17 o 18 anys, i jo en vaig fer 30 mentre era allà. Sempre ens barallem perquè ell diu que ens vam trobar fent cua al cine de Leicester Square per veure Cabaret, i no: fèiem cua per L’últim tango a París! Amb el temps hem deduït que hi devia haver més d’una cua, i ell anava a veure Cabaret i la Dolors i jo, L’últim tango.
Quan li parlava dels viatges també és perquè en la seva poesia es percep que sovint es va a altres llocs per trobar-hi el món que ja tens a dintre. Per exemple, en el primer poema parla de Viena, i de tot el que podria explicar-ne, s’atura en el cementiri.
És clar, hauria pogut parlar de moltes altres coses. A Viena hi he estat tres o quatre vegades, en una d’elles, de passada cap a Linz, que és preciós. Hi vam anar seguint els passos de Brückner. I un altre dia vam anar a Salzburg, a retre honors al geni entremaliat de Mozart.
Sempre són viatges europeus?
Sí, soc europeu, i només faig un petit apartat per a Nova York, que també és Europa, i s’ha acabat. Vaig estar un cop a Guadalajara, convidat a la fira del llibre, i no penso tornar-hi mai més. Mèxic no em va interessar gens. No m’agradava ni el menjar. El mercat popular era el més interessant.
Tan gironí com és, i de fet fa molts anys que no viu a Girona.
Molts. Me’n vaig anar als vint anys i ja no hi he tornat mai més, a viure-hi és clar. Quan hi havia la meva mare, hi anàvem sovint. És clar que hi tinc també molts amics: en Modest, quan hi era, en Fono, en Salvador Sunyer, en Mon Marquès.
A la seva poesia, Girona és més aviat una ciutat recordada.
És clar, perquè la Girona d’ara no la conec. No en sé els costums ni en freqüento els llocs. En Quim Nadal em va escriure content fa poc perquè Girona segueix present al nou llibre. I sí, és veritat, hi ha molts poemes gironins. N’hi vaig dedicar un de molt llarg que es deia ‘La Girona perduda’, que és aquesta ciutat del record. A Els moviments humans n’hi ha un que parla del Corpus de la meva adolescència i que a en Mon Marquès li ha fet molta impressió, perquè se’n recorda com si fos ara: anàvem a la processó, i en tornant baixàvem a la Rambla, amb taques de cera a les sabates, i el pas dels soldats aixafava l’estesa de clavells i de ginesta, i aquella olor es barrejava amb la dels fems dels cavalls. Llavors era una cosa autèntica i viva, un espectacle barroc impressionant, amb la custòdia, els diaques i el bisbe amb la cua. Quan la custòdia baixava l’escalinata de la Catedral, que coincidia que el sol anava cap a la posta, amb aquella llum de juny... És clar que l’escenografia hi convidava molt, perquè enlloc més tenen una escala així per muntar una aparició com aquesta.
També hi és molt present el món de les plantes, les flors, les olors.
Al meu avi matern, que tenia un jardinet a la casa d’Horta, ja li agradaven molt les plantes. Cultivava crisantems i m’ensenyava que se’ls havia de treure les poncelletes perquè en sortís un pom gros. També li agradava anar a collir tàperes, més amunt d’Horta, on hi ha l’hospital de la Vall d’Hebron, que eren tot camps. La cosa vegetal sempre m’ha fascinat.
I tenen un component simbòlic molt viu, com en el poema que parla de les estrelles de la xeringuilla.
Oh, la xeringuilla és una flor que m’agrada molt. A l’època que vam anar al cementiri de Viena, entre les tombes n’hi havia grans mates florides. Hi havia també una església molt maca, i unes tombes impressionants, com la de Schönberg, que és com un cub posat de través, amb les cares una mica bombades. En canvi, les de Beethoven o Schubert són molt anodines.
Quina flor s’estima més?
M’agrada molt l’olor de la xeringuilla, que és com de pela de llimona, però molt subtil. N’hi ha moltes d’altres. Per començar, la meva, el narcís, però aquells petits i flairosos; els de les floristeries són molt macos i grossos, però no fan olor. A mi m’agrada el petit, el Narcissus poeticus, que a més lliga molt amb mi. També m’agraden les peònies, el lilà i els rododendres, els nerets, com se’n diuen popularment, perquè quan anàvem de campament n’hi havia molts al voltant de les rieres i als prats. Feien com unes masses de color de corall molt bonic, potser més aviat un vermell tirant a magenta o rosat. I la ginesta, i no parlem dels ametllers.
Gairebé sempre als seus llibres hi ha un poema que tracta de l’escriptura. Aquí és ‘Arqueologia’. “Escriure és excavar”, diu. L’ha tingut sempre, aquesta sensació de duresa?
Potser abans no tant. De jove, ets més expeditiu i tires pel dret. Després hi ha els tresors que descobreixes mentre escrius. Una construcció que no és l’habitual però que és prou genuïna per acceptar-la. A vegades, el ritme o els accents t’hi porten: haver de canviar l’ordre d’una paraula et fa sortir aquella solució que no se t’hagués acudit mai si no t’hi hagués portat l’escriptura. Això és el que vol dir aquest poema. També n’he fet molts altres sobre la llengua moribunda o terminal, sobre les paraules mortes, que són com un llot corrosiu. Sovint t’adones que les havies fet servir, i de cop te les han robat.
Quan fa molts anys que escrius, pot haver-hi la sensació de reconèixer massa una musiqueta?
A vegades sí; aquell final de frase que t’agrada i et sorprens descobrint que ja l’has fet servir. En els articles passa molt, això. En la poesia, sovint és intencionat. A l’últim poema d’Els moviments humans, que vaig escriure com un monòleg dramàtic, hi ha algun tòpic del meu propi món, i tampoc em repugna massa. Tothom té les seves fixacions. Miró està ple de tòpics de Miró, de signes. Tothom té la seva manera de pensar i escriure.
Escriure també és una forma de pensament?
És clar. No sé qui deia que allò que no pots escriure amb claredat és que no ho penses correctament. No és la frase de Wittgenstein, eh?, sinó una altra cosa: si no pots expressar un pensament amb claredat, és que només són intuïcions. Un pensament s’ha de poder formular gramaticalment, l’has de poder fixar amb el llenguatge, que és el que preserva.
Però també pot ser un perill. L’extrema dreta xerroteja molt.
Tot té dues cares. Hölderlin parlava del risc que ens salva, i aquest n’és un. Evidentment que és un risc que els ximples manipulin el llenguatge, però com podries llegir els poetes, si no?
Ja que és el centenari de Gabriel Ferrater i va tenir-hi una relació estreta, quin record en guarda?
Era molt cordial, afectuós, delicat, i s’interessava pel que fèiem els joves. Li vaig donar a llegir el llibre El verd jardí, i em va dir que estava bé però que hi havia dos poemes que no li agradaven, ‘La catedral’ i ‘Meditació de novembre’. Com a bon deixeble, vaig proposar de treure’ls, i de seguida em va replicar que de cap manera, que un poeta ha de donar testimoni d’allò que està fent. Ara ja sé per què no li van agradar: són un pèl metafísics, i això l’horroritzava. La seva era una generació de racionalistes. Recordo que deia, imitant la cantarella germànica: “Quan tradueixo de l’alemany i em surt la paraula Geist (que vol dir esperit), sempre la tradueixo per in-tel·-li-gèn-cia”.
Una llengua rica però que s’entengui
Quan vol demostrar que s’ha fet gran, a Narcís Comadira li agrada explicar que l’any que va néixer, el 1942, Hitler encara guanyava la guerra. Però el cas és que la va acabar perdent, i ell va haver d’empassar-se una altra classe de derrota, la d’aquella postguerra espanyola tan present en la seva poesia, imaginada, recordada i transcendida. Aclaparat pels homenatges que li han organitzat pels seus vuitanta anys, sobretot a la Girona natal, busca repòs amb la seva dona, la catedràtica Dolors Oller, a la casa que des de fa quinze anys tenen a Sant Feliu de Guíxols, des d’on assegura: “Sempre he volgut escriure una poesia que s’entengués, però tampoc vull renunciar a la riquesa de la nostra llengua.” Poeta, pintor, articulista, assagista i un dels coneixedors més fins del noucentisme, declara sobretot el seu deute amb el teatre, per al qual ha escrit deu obres: “Per mi l’experiència teatral és molt important, tant pel que fa a la meva escriptura com per les relacions que m’ha donat.” Gran conversador, només emmudeix abaltit quan recorda els amics morts: Neus Galí, Jaume Genover, Modest Prats, Gabriel Ferrater.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.