Ficció que força la quotidianitat

L’escriptora nord-americana i guanyadora del premi Pulitzer Elisabeth Strout (Portland, 1956) ens parla a través de l’ordinador amb serenitat, però sense aplom, de la seva última novel·la, inscrita dins una obra coherent i harmònica. Afirma: “Els misteris de la naturalesa humana no crec que puguin ser resolts”, però perquè el lector se senti “menys sol” llibres com Ai, William!, el tercer lliurament de la saga de Lucy Barton, traduïda per Núria Busquet a Edicions de 1984, ens acompanyen de manera decidida. 1984 ja n’havia publicat altres novel·les, de l’escriptora, com ara Em dic Lucy Barton, Tot és possible, Els germans Burgess, Olive Kitteridge (Pulitzer 2009 i Llibreter 2010) i Llum de febrer. Strout ens va confessar detalls del nou llibre, protagonitzat per Lucy Burton, una escriptora de 60 anys que es reuneix amb el seu marit. L’home li explica que ha descobert un secret de la seva mare, una situació que vol que Lucy interpreti: “Lucy és semblant a mi de la mateixa manera com tots els meus personatges ho són, ja que he de començar des del començament amb ells, n’he de comprendre alguna cosa, però jo no soc la Lucy”, va matisar per distanciar-se de l’autoficció, tan present en la narrativa actual.

Entre les escriptores de referència, Elisabeth Strout va mostrar admiració per Virginia Woolf, a qui ha llegit des de l’adolescència: “És curiós perquè fa poc vaig veure la pel·lícula La señora Dalloway, i durant molt de temps va ser una obra que rellegia cada cinc anys. M’interessava tant que cada lectura era per a mi un llibre diferent. Per tant, la seva obra sencera ha estat important. És una mena de presència que sempre ha estat en la meva vida.”

Un dels misteris de l’obra de Strout és conjugar la vida amb un univers de ficció fortament teixit. La creadora del personatge d’Olive Kitteridge (portat a la televisió per Frances McDormand en la sèrie del mateix nom) aconsegueix l’interès pels seus universos literaris mirant l’ordinari: “Des que era jove m’ha passat: sempre m’ha interessat la vida de la gent del carrer i tot el que l’envolta. Sempre he mantingut aquest interès i sempre m’he preguntat com deu ser la vida d’aquestes persones, com la deuen viure. Sempre he volgut saber com és la seva vida interior. També perquè crec que tots tenim una vida interior novel·lable.” Strout les transcendeix duent-les a l’art.