Fer pa, llenya i bona literatura

Eva Baltasar va néixer a Barcelona el 1978 però és una mena de comando itinerant, ara establert a Cardedeu. Llicenciada en pedagogia, el 2008 va debutar com a poeta amb Laia (premi Miquel de Palol), tot i que feia anys que escrivia poemes per una mena d’impuls vital i emocional. I no li calia mostrar-los a ningú, els cremava.

Ha publicat deu llibres més de poemes, tots acompanyats de premi, menys l’últim, el molt recent Nus Schiele (Club Editor). La mateixa editorial ha publicat la seva trilogia en novel·la, Permagel (2018), que va rebre el premi Llibreter, Boulder (2020), que va ser considerada pel jurat d’Òmnium Cultural la millor novel·la de l’any, i ara presenta Mamut (també publicat per Literatura Random House, amb traducció castellana de Nicole d’Amonville Alegría).

A Mamut, Baltasar insisteix en alguna de les temàtiques dels dos llibres anteriors –per alguna cosa formen un tríptic– la maternitat, l’aïllament i solitud, la supervivència, reconstruir-se, adaptar-se, o no, als espais físics i vitals..., tot narrat amb la força expressiva, empeltada de poesia, a què té acostumats els seus lectors. Tres títols, sempre breus i concisos, en què Baltasar explora en primera persona la veu de tres dones diferents que viuen algunes de les contradiccions pròpies del seu temps.

I ara que ja ha tancat l’anunciada trilogia, què farà? “Una altra novel·la, un projecte que he començat fa poc. Encara no sé si formarà part d’un tríptic o si serà una novel·la aïllada”, explica l’autora.

El seu procés creatiu parteix de la intuïció i de l’impuls. Ja li va passar a Permagel. “No sabia ni que sortiria una novel·la. Va sorgir pel suggeriment d’una psicòloga que em va dir que escrivís quatre pàgines de la meva biografia. M’avorria i vaig començar a ficcionar. Em va interessar l’experiment de veure on em duria aquella veu. I em va dur a escriure una novel·la. M’ho vaig passar tan bé, aquell any escrivint-la, que en volia més i vaig decidir fer un tríptic.”

Es poden llegir de manera independent, es complementen, no es necessiten. El que enllaça les tres novel·les és que les protagonitzen tres dones que “son bastant limítrofes, que viuen en incomoditat en la societat i t’expliquen la seva història en primera persona”. “Hi ha fils com el de la maternitat que travessa tot el tríptic, però són dones molt diferents que viuen a punts diferents del planeta; les sento molt agermanades en el sentit que potser han nascut en el moment i el lloc equivocats. No encaixen en una societat hipòcrita.”

El primer que va tenir clar van ser els títols, “perquè són metàfores de les protagonistes”. Permagel: en geologia, capes de sòl, roca o terra que es mantenen per sota del punt de congelació de l’aigua durant com a mínim dos anys seguits. Boulder: escalada de risc sense cordes d’una roca isolada. Mamut: animal prehistòric, molt animal i primitiu, com ho acaba sent la protagonista.

L’obra comença quan la protagonista, que viu a Barcelona, a tocar del zoològic, vol tenir un fill i es relaciona amb homes amb aquesta intenció. No ho aconsegueix i marxa a una zona rural. Instal·lada en una masia desmanegada, es fa amiga d’un pastor i adopta –per força– un gos. Busca aïllar-se d’una manera geogràfica i física.

Boulder la va escriure tres cops. Les dues primeres no li agradaven i les va destruir. No és estrany en una autora que quan vivia en una casa de pagès, com la protagonista de Mamut, escrivia poemes i els llençava a la llar de foc. Art efímer. “Estava en un altre món. No m’interessava que es publiqués. Escrivia per gust. Com feia tantes altres coses al llarg del dia...”, comenta.

Mamut la va començar a escriure el 2019, l’estructura sempre ha estat la mateixa però la ha anat “vestint i desvestint”. Ha trigat a enllestir-la per culpa de la promoció de Boulder. I perquè va buscar depurar l’estil, fer-lo més eixut que en les anteriors. “Amb Mamut he anat més al moll de l’os, he buscat l’austeritat, treure trames secundàries, treure personatges... He fet un exercici de deixar un mamut una mica esquelètic. M’he format com a escriptora fent poesia i m’és fàcil escriure així. El que sobra, fora. Si puc dir una cosa amb una imatge, no escriuré un paràgraf.” Tant de bo més autors apliquessin aquest criteri...

Més que proposar que tots duem un salvatge dins, Mamut es pot interpretar com una apologia del salvatge secret. “Semblar normal i ser salvatge; menjar galetes i no tenir raspall de dents”, llegim al text. “Penso que tots tenim aquesta part salvatge, que tots portem aquest mamut a dins. Ella té aquest instint de viure la vida intensament. I no és a la ciutat. Per això va a buscar el més bàsic: menjar, dormir, sexe... I busca com ser autosuficient. Descobreix l’essencialitat.”

En aquest sentit, Baltasar duia la documentació incorporada. “A les meves novel·les aprofito espais que conec molt bé. He viscut tres anys aïllada, al Berguedà, i amb una criatura de dos anys... Quan encens un foc, escalives una patata o mates una gallina t’adones que la vida potser molt senzilla i alhora molt brutal”, assegura. “Ella, amb aquesta salvatgia se sent més viva i, a més, li dona molta satisfacció. Es dona més valor a ella mateixa. Tot això des d’una mirada urbana, és clar. Però és una salvatge sofisticada i amb cor. No mata els gats [una de les escenes de l’obra] a garrotades, es complica la vida per fer-ho de manera més suau i, fins i tot, li sap greu.”

Dona intel·ligent, Baltasar no està a cap xarxa social i per això no pateix pel que en puguin dir, per exemple, sobre que una lesbiana es prostitueixi amablement amb un home. “Quan fa el pas de sortir de la ciutat li cauen totes les etiquetes per terra. Es podria definir com a lesbiana perquè sexualment l’interessen les dones, però s’ho fa amb homes perquè vol una criatura... Hi ha un moment en què diu «amb un exemplar de la meva espècie en tinc prou», ja li és igual tot.”

Encara sobre el que en puguin dir, comenta que “la recepció d’una obra sempre és un misteri”. “Una obra ressona depenent de cada persona i totes les ressonàncies són vàlides. Tant de bo agradi, però, si no, com a mínim estic tranquil·la perquè he escrit la novel·la que volia escriure, estic blindada.” Ja dèiem que és una mena de comando.

Deu ser casual, però darrerament hi ha unes quantes novel·les relacionades amb el món rural: Terres mortes (Núria Bendicho), Sola (Carlota Gurt), Setanta-set dies amb el pare (Isidre Grau), El diable no viu a l’infern (Franck Bouysse)... “De novel·les urbanes n’hi ha tantes que ara en surten unes quantes de rurals i sembla una tendència... És cert que hi ha més obres sobre el caminar, sobre el respirar, sobre l’entorn natural... Ara visc a Cardedeu però desitjo tornar a estar en un espai més isolada, més rural. Per tant, no sento que hagi pujat a cap tren perquè és una vida que ja havia tastat fa anys. El confinament potser ens ha mostrat com es viu enclaustrat, que no ens calen tantes coses per viure i que necessitem respirar.”

L’obra es llegeix en una sola sessió, per la llargada, però sobretot per la intensitat, que imanta el lector. En algun moment sembla que vulgui tocar el gènere fantàstic i el final és menys bèstia del que es podria arribar a preveure.

Com a curiositat, Eva Baltasar es fa el pa des dels 18 anys, que en va aprendre. El fa per a ella –i la seva família–, com escriure, i com fer llenya de tot allò que li fa nosa. “Jo treballaria per guanyar calés i escriuria per passar-m’ho bé, com he fet molts anys, però en fa tres que puc viure d’escriure. No sé si ho podré fer sempre, no em preocupa”, afirma, acompanyant les paraules amb un dels molts somriures lluminosos, fins i tot rialles espontànies –més del que, prejutjant, la seva literatura permetia esperar–, amb què ha guarnit la conversa.