De la potència d’imaginar a l’espiral del record

Xavier Bobés és un mag a l’hora de treure emoció d’un plec de fotos i dibuixos recuperats. Ho va demostrar a Cosas que se olvidan fácilmente o El solar. Ara, impulsat per Alberto Conejero, ha rescatat la història del mestre assassinat pels feixistes Antoni Benaiges. Sergi Torrecilla interpreta aquell professor militant i Bobés li llança les preguntes cruels d’una feina que el posa en risc i que pot ser estèril. L’obra atrapa pel fons i per la forma. Perquè és preciós veure com el mestre empoderava els nens a imaginar i per la sensibilitat de la forma, amb una immensa quantitat de material que s’amuntega, i que emergeix com una il·lustració animada, com a ànima immortal.

Lorca va liderar la campanya de La Barraca (1932-1936) en què estudiants universitaris representaven obres de teatre pels pobles, amb la voluntat de donar a conèixer els clàssics. En aquest sentit, no és estrany que, el 1934, Antoni Benaiges decidís traslladar-se a un poblet de Burgos per posar a prova un model d’ensenyança quasi revolucionari: la tècnica Freinet. L’objectiu era corresponsabilitzar els alumnes en diferents projectes, empoderant-los, difonent els treballs de classe com si fossin articles per a la població. Aprendre de lletra era molt més suggeridor amb una rudimentària impremta confeccionant textos i il·lustracions. L’escola era on era la classe, fos a l’aula o al camp. A l’escola, tant aprenien els adults com el mestre.

Les pràctiques d’aquest professor toparien amb l’autoritarisme del poble. A Bañuelos de Bureba (Burgos). Perquè els fills eren capaços de contradir la mare que els deia que no anessin a escola, que nevava. Només deixaven d’anar a excursió sota amenaça d’una pallissa del pare, segons recullen alguns dels seus escrits, publicats a Gesto i Recreo entre el 1934 i el 1936. Mentre que el treball de La Barraca seria celebrat com a mèrit de la República, el treball abnegat, militant quasi vocacional (el sou de mestre no cobria les necessitats mínimes i el mateix Benaiges demanava ajuts a familiars, companys i amics), no va tenir prou temps per fer escola. L’alçament militar va eliminar-lo d’arrel. El mar... commou. Potser, li són sobreres les reflexions finals que l’espectador ja atrapa a partir de la dramàtica posada en escena.