“Hi ha qui ens diu que ha après català escoltant Els Catarres”

(Roser Cruells) En l’aspecte personal sí, sens dubte, ja que dos de nosaltres hem estat pares. I, pel que fa al grup, la voluntat era aturar-nos un any i sortir el 2021 de gira, però tal com vèiem el panorama, vam reunir-nos i vam decidir ajornar-ho tot un any. Això ens ha permès poder-nos dedicar a fer el nou disc amb molta més calma del que fins ara era habitual. Hem investigat sons nous, hem treballat de maneres diferents les cançons... Aquest és, sens dubte, el canvi més gran en relació amb els nostres altres discos.

(Èric Vergés) L’electrificació, al capdavall, va ser un pas molt natural per a nosaltres, ja que, al final, no tenia gaire més secret que portar allò que ja fèiem a un terreny elèctric. A Diamants, en canvi, hem experimentat molt més. No únicament a l’hora de buscar sons sinó també en la manera de treballar les estructures de les cançons, en els estils als quals recórrer. Hem tingut, com deia la Roser, molt més temps, i això ens ha permès remenar-ho tot molt més i donar-hi unes quantes més voltes.

(Jan Riera) Haver-ho pogut allargar tant explica que les cançons sonin tan diferents les unes de les altres.N’hi ha que són molt crues, com T’odio, que és molt punk-rock; i d’altres, com Diamants, que són superexpansives i amb les quals feia dos anys que treballàvem... Ens agradava molt que cadascuna de les onze cançons del disc tingués una sonoritat diferent.

(ÈV) Jo diria que, més aviat, n’és la conseqüència. Fem aquesta mena de música perquè volem fer-la. I això, en tot cas, ens porta a les festes majors i a sonar a les ràdios. Però no pas al revés. (JR) Cal admetre que tenim cançons tranquil·les que difícilment podrem tocar a les dues de la nit perquè poden esdevenir somnífers [riu]. Però, en tot cas, no les hem deixat fora del disc.

(ÈV) Volíem fer Diamants una mica com ja vam fer Postals (2013), en què vam entrar a l’estudi sense saber gaire què buscàvem i ens va sortir un disc que ens agrada molt. No hi havia cap altra premissa, aquesta vegada, que evitar que hi haguessin dues cançons massa semblants. Si això ho complíem, tota la resta era vàlid.

(RC) Jo escolto des de trap fins a música clàssica, passant pel jazz i el pop. No hi ha res, vaja, que no pugui escoltar. I aquest, crec, és un dels punts forts d’Els Catarres, que tenim tots nosaltres influències de molts estils diferents i sabem alliberar-nos de prejudicis quan busquem què li fa falta a cada cançó.

(JR) Sí, és clar. Mentre es mantinguin les melodies i la veu de l’Èric amb la de la Roser, crec que tot el que fem continuarà sonant a Catarres. A Diamants hi ha cançons amb reminiscències de les noves músiques urbanes, i no tenim cap mena de prejudici a l’hora d’utilitzar-les. (ÈV) Venim d’un projecte acústic que, després, va anar evolucionant cap on ha evolucionat, però sempre hem escoltat rap, punk-rock… I aquest és potser el disc que millor ho reflecteix. La raresa, en qualsevol cas, era allò que fèiem al principi, que ens agradava però ens representava menys quant a gustos personals.

(RC) Honestament, la primera. Parla de fer allò que tu creguis en la vida, i en la música, i sentir-te orgullós d’allò que fas i aportes. (ÈV) Un dels temes principals del disc és que, malgrat hi hagi dificultats, sempre hi ha un costat positiu. En aquests últims anys, en què col·lectivament tot ha estat tan dur, era important tenir-ho en compte i centrar-se en aquelles relacions humanes que t’aporten una mica de llum. El món és una merda, sí, però hi ha coses que valen la pena.

(JR) La nostàlgia té aquestes dues vessants: d’una banda és molt confortable, però de l’altra et frena, ja que t’impedeix mirar endavant, buscar coses noves i, fins tot, tenir prejudicis cap a aquestes coses noves. Romantitzar el passat sempre té un punt de perill.

(ÈV) Abans tot era més fàcil! (JR) Quant a funcionament era tot un caos, i això tenia un punt destructiu, però també és veritat que en tot plegat hi posàvem una energia molt bèstia. No guanyàvem ni un duro i ens passàvem la vida de gira, però érem feliços. (RC) Ens ho passàvem bé, sí, però pillàvem molt.

(JR) El riff troncal de guitarra és molt antic, sí. (ÈV) Ve d’un viatge d’intercanvi a Stuttgart, a Alemanya, que vam fer tots dos quan anàvem a la mateixa classe. Estàvem, de fet, a casa d’un amic que tenia ple d’instruments i va sorgir aquest riff. No sabíem, però, on encaixar-lo, i el vam acabar deixant fins ara, quan hem trobat una fórmula que li anava bé i l’hem convertit en un dels detalls freaky del disc.

(ÈV) Vam començar molt joves, a tocar. En Joan era molt fan de Queen... (JR) I encara ho soc! (ÈV) A mi, en canvi, tot això de les guitarres em feia una mica de mandra, però al final em va convèncer. (JR) Tota la família de l’Èric són musics. El pare, els germans... Potser per això ell, al principi, no hi trobava l’al·licient ni què podia tenir això de divertit, però vam muntar el grup, i el millor de tot plegat és que de seguida vam començar a fer les nostres cançons, que eren una merda però eren... nostres! No intentàvem copiar ningú, no fèiem versions, i això ens va donar una desimboltura que, d’alguna manera, encara mantenim (RC) Jo soc quatre anys mes jove que ells, però la meva germana sí que té la seva edat i hi havien tingut grups conjunts. En el seu primer grup, de fet, la que hi cantava era la meva germana. Les nostres famílies es coneixen molt.

(ÈV) És que cinquanta anys són molts, no? Qualsevol que tingui una empresa amb socis ho deu saber. Imagina, a més, anant de bolos, conduint a hores intempestives a la carretera… La Dharma, a banda, ha perdut dos dels seus membres, la qual cosa deu marcar moltíssim. La feina creativa requereix un esforç molt emocional. No crec, ni boig, que arribem a tenir una carrera de cinquanta anys, nosaltres!

(RC) La part afectiva, l’emocional. Al capdavall t’hi has de portar molt bé, amb la resta de grup. En cas contrari la cosa s’enfonsa. Has de saber com són els caràcters de cadascú i ser conscient que aquesta mena de relació no la tens amb cap altra persona. És, la nostra, pràcticament una relació de germans, ens estimem molt. Però coneixem les nostres parts negatives, i del que es tracta és de no donar-hi una importància extrema i, en canvi, saber valorar les positives.

(JR) Sí, i tant! Ens encanta i és la cançó que ens ho ha donat tot. I és immortal! Uns tiktokers de Madrid la van fer servir fa poc per fer una història viral que ja acumula milions de reproduccions. És molt surrealista, tot el que va passar amb aquesta cançó! És una cançó superhonesta que va sortir d’una tirada, i es nota. No t’amagaré que ens vam avorrir de tocar-la, perquè, si fas números, la devem haver tocat... 4.000 cops? En l’última gira, però, vam trobar una manera de tocar-la diferent, més electrònica. Buscàvem que ens tornés a emocionar! I torna a molar un ou.

(RC) Ara sembla que comencem a retornar a una certa normalitat, però molts grups amb qui hem coincidit als escenaris han deixat d’existir, i n’hi ha d’altres que han hagut de reduir-se per poder sobreviure. I després hi ha els tècnics, amb els quals ningú hi pensa mai i per als quals tot això ha estat un terrabastall.

(ÈV) Hem après que potser vam ser una mica innocents. I, després, també, ha resultat que molts que s’havien omplert la boca dient que farien moltes coses, al final no les han fet. Com qualsevol ciutadà independentista d’aquest país, em sento decebut, jo. (JR) Tinc la sensació que vam aconseguir generar un tsunami que va posar contra les cordes l’Estat. Sap greu, el que va passar després. Però hi haurà altres oportunitats, n’estic convençut.

(ÈV) No sé si aquestes coses continuen passant, però per a nosaltres no tindria cap mena de sentit canviar d’idioma, és clar. És ridícul pensar que, si hi canvies, agradaràs a més gent! A banda que ja hi ha molts artistes del país que canten en castellà, la qual cosa, només faltaria, és molt legítima. Però no en calen més. No sé si, Serrat a banda, aquestes coses han acabat de funcionar gaire. (JR) Molta gent, quan anem a fora, ens diu allò de “si cantarais en castellano, lo petariais”, però cantar en català és també una qüestió de militància, i en el cas d’Els Catarres em sembla evident que si ho deixéssim de fer perdríem una cama. (RC) Hi ha qui ens diu que ha après català escoltant Els Catarres, i això, naturalment, ens encanta, però. Gent sobretot de Madrid, de Sud-amèrica... Hem vist que les nostres cançons s’utilitzen per a cursos en català a l’estranger i, a Madrid, hem de dir que sempre ens trobem amb un munt de gent que se saben les cançons i no saben català.