Una història de barri que ha creuat fronteres
Las leyes de la frontera és un viatge carregat de nostàlgia a una època amb llums i ombres. Daniel Monzón (Palma, 1968) hi està d’acord: “Jo em vaig creuar amb els quinquis en més d’una ocasió i em van atracar diverses vegades, però alhora em trobava a classe amb un de molt popular i conegut i sentia atracció per l’altre costat. Jo observava les regles i em resultava molt atractiu el tipus de vida que portaven, veia una gent que feia el que li sortia dels nassos. Prometien aventura i anarquia, i això és molt atractiu per a un adolescent.” És molt fàcil identificar aquesta actitud ambivalent del cineasta cap al món quinqui amb la del protagonista de Las leyes de la frontera, que adapta la novel·la de Javier Cercas. La pel·lícula s’ambienta l’estiu del 1978 a Girona. Ignacio Cañas (Marcos Ruiz) és un estudiant de 17 anys introvertit i inadaptat. En conèixer el Zarco (Chechu Salgado) i Tere (Begoña Vargas), dos joves delinqüents del barri xino de la ciutat, rep el malnom d’El Gafitas i es veu immers en una carrera imparable de robatoris i atracaments.
“Aquest quinqui de classe fumava porros a l’aula i cap professor era capaç de dir-li res –recorda Daniel Monzón–. Al final em va agafar afecte. La relació era semblant a la del Gafitas i el Zarco. Una vegada fins i tot em vaig salvar d’un atracament dient que era amic seu. Tot això va passar quan vivia a València.”
La majoria de quinquis “van acabar a la presó, morts d’un pico o abatuts a trets”, diu Daniel Monzón, tot i que hi ha algun supervivent. “En queden molt pocs, però Álex de la Iglesia em va explicar una anècdota: la va veure en un cinema de barriada i hi havia dos quinquis autèntics, un amb crosses i l’altre amb cadira de rodes, esdentegats, i en sortir van dir: «Muy buena la película, y muy de verdad, muy auténtica.» És la millor crítica que he pogut sentir!”
Des que es va estrenar el passat 8 d’octubre, la pel·lícula ha anat de menys a més: “Es va estrenar en un moment cru de la pandèmia i amb grans estrenes americanes: James Bond, Dune... Va tenir una presència digna, però no la que esperava. Aviat es va estrenar a Netflix i va ser una explosió. A Espanya va estar el número u molt temps, i va ser la segona més vista al món durant les tres primeres setmanes. L’han vista uns vint milions de persones, que és una barbaritat! Vaig rebre crítiques de França, Itàlia, del New York Times, i propostes de productors americans. Una dels avantatges que aporten les plataformes és poder estrenar una pel·lícula simultàniament al món sencer.” Després han vingut els reconeixements, inclosos cinc premis Goya i les tretze nominacions als Gaudí.