Apoteosi Plensa

“És el nou Barceló”, decretava un dels periodistes de la nombrosa delegació vinguda expressament de Catalunya i França per assistir a la presentació de l’exposició de Jaume Plensa (Barcelona, 1955) a Ceret, amb la qual el Museu d’Art Modern de la capital del Vallespir reobre després d’una formidable reforma que ha durat dos anys. És, en efecte, una espècie de nou messies, en el sentit que la terra que trepitja es considera gairebé sagrada i que allà on va el segueix un formiguer de portaveus atents a qualsevol paraula seva com si fos una llei revelada. Que lluny que queda aquell escultor que es va presentar el 1996 a la Fundació Miró amb les seves cases gebrades de metacrilat, i les protestes que va aixecar a Girona l’adquisició poc després d’una obra seva per a la rotonda de Correus, jutjada d’una monumentalitat supèrflua i lletja. Després de triomfar a Chicago, Nova Jersey o Rio de Janeiro amb les seves escultures de caps gegantins, una sèrie que explora des del 2005 i que sembla inesgotable, ningú li discuteix el lloc preeminent que a casa seva li havia costat tant de conquerir.

Ahir, a Ceret, va ser rebut amb compliments d’autèntica vedet per sentir-lo parlar de les dotze escultures i la vintena de dibuixos de gran format, d’entre el 2017 i el 2021, que ha portat a l’exposició Cada rostre és un lloc, una ampliació, va dir, de La silence de la pensée, l’anterior presentació de les seves peces al mateix museu, l’any 2015. El seu discurs, ben mirat, segueix fidel a uns quants motius que ja venen de lluny: la poesia, la música, el recolliment, l’ésser humà com a alfabet ordenador del món. “En el llenguatge simbolista, el rostre és la part del cos que no podem veure i, per tant, el gran regal que oferim als altres, com un esquinçament de l’ànima”, deia Plensa amb una veu quasi de monjo en meditació a l’entrada del museu, presidida per un dels seus caps de marbre amb el dit als llavis, sol·licitant un silenci que acompanyi “l’escolta del pensament, la seva vibració interior”. Carlota Silence (2020) és una peça realment magnífica, amb les vetes cristal·lines que la clivellen i alhora la il·luminen per dins; invita a asseure-s’hi a la vora i transgredir aquella norma enervant dels museus que prohibeixen de tocar res, com va lamentar Plensa, més partidari de rètols que diguin: “Per favor, no la toqueu: acaricieu-la.” Col·locada en la semivolta del vestíbul, solitària, quasi transparent però ineludible, compleix la seva funció introspectiva, però a la nova sala d’exposicions temporals de la primera planta, on s’apleguen les altres peces, el silenci que Plensa reclama, monumentalitzat, insistent i saturat d’ecos, adquireix un to opressiu que l’acosta al crit. Algú va demanar-li si aquestes escultures no se sentirien millor a l’aire lliure, i l’artista va assegurar que sempre és “molt curós” amb les qüestions d’escala i que peces com les seves, transportades a l’interior, transmeten un “alè secret”. “L’escultura té la capacitat d’engendrar per si sola un lloc, de fer que hi passin coses, d’introduir-hi bellesa, interrogants i estats d’ànim”, va afegir just després de lamentar que molts governants no ho hagin entès i confinin l’obra pública de les ciutats “a llocs on no va mai ningú, en algun racó apartat”. En qualsevol cas, els seus rostres, molts dels quals es van poder veure a l’antològica del Macba del 2018, adquireixen avui un nou significat amb la invasió russa d’Ucraïna, com va remarcar Plensa unes quantes vegades: “Jo que he exposat tant a Kíev com a Moscou, crec que tot plegat és un enorme malentès”, va dir desolat. L’exposició, que s’inaugura avui i estarà oberta fins al 6 de juny, serà un bon pretext per retrobar-se amb l’esplèndida col·lecció permanent del Museu de Ceret, reordenada amb una nova museografia i una ampliació de l’edifici, que guanya 1.300 m², obra de l’arquitecte Pierre-Louis Faloci.